Cridòria
La política és la lluita pel poder. I en democràcia es regeix pel principi de la meitat més u que dona la majoria parlamentària. És l’escenificació civilitzada del que en dèiem la lluita de classes, amb l’esquema dreta/esquerra com a eix del sistema, sovint amb una tendència a la caricatura, a la satanització de l’adversari, i amb una oratòria que es belluga a partir de la lògica del nosaltres i els altres, per fer del rival un enemic. Una brega per sobre de les idees, les propostes i les decisions que sovint, a cada bàndol, deriva en expressions més pròpies de la psicopatologia de les petites diferències.
El resultat és que el debat polític es degrada per una dinàmica en què els criteris de veritat i falsedat brillen per la seva absència, la desqualificació –i fins i tot criminalització– de l’adversari passa per davant de qualsevol projecte o proposta, i es prenen decisions que costen d’entendre des d’un punt de vista racional, perquè no tenen altre objectiu que amagar les pròpies limitacions. I així el prestigi de la política decau. Només els més entregats a cada causa els hi riuen les gràcies, les relacions es tensen innecessàriament, i la ciutadania perd confiança.
Ara mateix els exemples són canònics. I les seves conseqüències també. Feijóo ha portat tan al límit la criminalització de Pedro Sánchez, que ni la seva pròpia gent sap ben bé el que vol. Les idees, les propostes, no formen part del seu guió i, en conseqüència, una part dels seus votants estan fent el pas cap a Abascal i Vox, que amb més doctrina i menys dependència de l’adversari capitalitzen el malestar d’una ciutadania que se sent desatesa i desemparada, i construeixen grollerament el retrat dels responsables dels seus mals: les esquerres, enemigues de la pàtria.
En l'àmbit català és Junts, perfectament descol·locada després del Procés, a la cerca d’un espai que en part ella mateixa ha perdut, qui confon l’interès col·lectiu amb el seu, jugant al gat i la rata en els Parlaments de Catalunya i d’Espanya, refusant els guanys que per la via de la negociació es puguin anar obtenint, en nom de l’autenticitat patriòtica, tot i saber perfectament que en el tot o res quasi sempre guanya el res. És el perfil tàctic escollit amb la intenció de presentar-se com els autèntics representants dels catalans enfront dels que van sumant pacte a pacte. I sorprèn en el cas de Junts, perquè els moments més brillants –i amb més permanència al poder aquí i influència a Madrid– van ser precisament amb el peix al cove pujolista. Aquesta necessitat de l'ara sumo, ara em planto, és possible que doni satisfacció al seu nucli directiu, que així dissimula la impotència per anar més lluny, però de moment no fa més que anar-los fent petits. La política no és només sobreactuació, sinó també concreció. A vegades volent semblar els més autèntics l’únic que s’aconsegueix és regar la collita de l’extrema dreta. Orriols ja fa temps que ha començat a cobrar.
