Com tractar un depredador

Són homes d’una determinada edat, blancs, aparentment triomfadors –si el triomf es mesura amb el compte corrent– i que comparteixen una visió depredadora de la vida, les relacions humanes i el poder. No sempre és fàcil sortir corrents ràpidament del cercle d’un depredador, i mentrestant cal aprendre a relacionar-se amb aquells que estan acostumats a comprar o agafar allò que volen. No parlarem de Julio Iglesias, però sí de Donald Trump. És la lliçó per a Europa.

"Com tractar un depredador" o "Laboratori Àrtic" podrien ser títols d’aquest article. La llibertat té un preu, també. Europa està atrapada en el llenguatge, però els nous temps reclamen acció. La geopolítica no funciona amb declaracions, sinó amb múscul i capacitat dissuasòria. I Groenlàndia –aquesta illa immensa que fins fa quatre dies només existia al Trivial– ens ho ha deixat clar: si depens d’un altre per defensar-te, també depens d’un altre per existir políticament.

El debat sobre l’interès dels Estats Units en Groenlàndia s’ha volgut vestir de normalitat: estratègia àrtica, seguretat, rutes, Rússia, Xina, radars. Tot això és cert. Però també és una coartada. El que és nou no és que Washington miri cap al nord; el que és nou és el to del depredador: quan l’aliat parla com si tingués dret a decidir sobre el territori d’un altre aliat, el problema ja no és l’Àrtic. El problema és Europa. 

Europa no pot fer com sempre: invocar la sobirania i esperar que algú altre la garanteixi. Ja no. Tampoc pot convèncer els Vint-i-set de la cessió de sobirania en termes de defensa i política exterior.

Fa anys que repetim “autonomia estratègica” com si el fet de dir-ho ens la concedís. Però la veritat és més simple: l’autonomia no existeix si no tens quatre coses bàsiques. Un cervell, comandament, planificació i decisió ràpida. Musculatura: forces disponibles, defensa aèria, munició, logística. Una fàbrica o indústria capaç de produir i reposar, i finalment, uns nervis: intel·ligència, espai, capacitat cibernètica, infraestructures crítiques.

Europa té fragments de tot això, sí. Però no té l’arquitectura completa. I sense arquitectura, el que tens és una col·lecció de peces cares i una dependència estructural elegantment maquillada.

No és casualitat que, quan hi ha tensió dins l’OTAN, col·lapsi. L’OTAN és útil per dissuadir un enemic extern; és molt menys útil quan el problema és la fricció política entre socis. I quan el teu primer recurs és un mecanisme que no sap gestionar crisis internes, tens un problema de disseny. Europa s’ha posat la gorra de la responsabilitat i parla de percentatges de PIB. L’OTAN ha apujat el llistó i s’hi ha instal·lat el mantra del 5%. Però gastar més no és sinònim de ser més lliures. Si gastes més però compres fora, continues depenent. Si gastes més amb 27 prioritats nacionals incompatibles, continues fragmentant. 

El debat sobre “comprar europeu” fa posar nerviós Washington perquè toca el nervi real: el negoci i el control. Els EUA volen que Europa assumeixi més càrrega; a tothom li agrada menys que Europa decideixi on posa els diners i quina indústria vol tenir. I encara és més difícil garantir la transparència dels contractes de defensa que els europeus mereixen. Una Europa que compra fora és una Europa que no governa el seu risc. I la defensa és governar el risc. Si en una crisi et poden tallar subministraments, endarrerir manteniments, condicionar peces, forçar decisions, no tens autonomia sinó dependència educada.

La UE ha començat a moure instruments de finançament i compra conjunta. Però encara hi ha un pànic infantil a dir en veu alta el que és evident: que una base industrial de defensa europea és tan política com un banc central.

Groenlàndia és un avís: el paraigua té condicions

El missatge més dur de tot plegat és que l’aliança transatlàntica no és un fet natural; és un acord polític variable. Els acords polítics canvien amb eleccions, amb interessos i amb humors i diagnòstics psiquiàtrics. Quan un aliat et demostra que pot ser imprevisible, el teu sistema ha de tenir redundància. I Europa, de redundància defensiva, en té poca: té molta dependència i paraules solemnes.

La pregunta avui és qui defensa Europa quan Europa molesta. Aquesta és la pregunta que Groenlàndia fa emergir. Què passa quan els interessos europeus i nord-americans divergeixen? Per respondre-hi, Europa corre el risc de sempre: convertir una necessitat vital en un diagnòstic en un PowerPoint. Més sigles, més cimeres, més “estratègies”, i el buit.

Una arquitectura europea més autònoma és una llista concreta d’absències per omplir. I el criteri és igualment concret: si demà hi ha una crisi en què els EUA no volen estar al centre, Europa pot actuar? Si la resposta és “depèn”, la resposta real és “no”.

Groenlàndia no és una anècdota. Europa encara confon ser rica amb ser forta. I confon tenir raó amb poder fer-la valer.

Això és el que està en joc: no només una illa de gel, sinó la possibilitat que Europa, per fi, deixi de ser un espai protegit i es converteixi en un actor adult. Per això, necessita mecanismes de presa de decisions dels actors que desitgin estar en una estructura de cercles concèntrics i un sistema representatiu que afavoreixi la cessió de sobirania sense entregar-la a una burocràcia irresponsable, sinó a un lideratge polític clar i transparent.