Com ser jueu o palestí després de la destrucció de Gaza
La identitat nacional alemanya (suposant que existeixi) va canviar després del nazisme. El mateix va passar amb els jueus, receptors d'una onada de simpatia internacional després de l'horror de l'Holocaust. Ara, amb les atrocitats que Israel comet a Gaza i Cisjordània, la percepció de la identitat jueva (no només la israeliana) s'està modificant al món. El que gairebé no s'altera és com veiem els palestins: o terroristes o víctimes, gairebé mai éssers humans amb totes les seves dimensions.
Dos llibres recents, tots dos publicats per Capitán Swing, exploren aquest assumpte. Un és Ser judío después de la destrucción de Gaza, de Peter Beinart, un professor nord-americà, òbviament jueu. L'altre és Víctimas perfectas, del poeta palestí Mohammad El-Kurd.
Beinart ofereix un valor afegit: va passar la seva infància a la Sud-àfrica de l'apartheid. Coneix, per tant, el truc narratiu sobre el qual se sostenia aquella societat racista. Si es concedia la igualtat als negres, deia el règim, la minoria blanca seria exterminada. Va caure el règim, van arribar Nelson Mandela i la igualtat i, malgrat tot l'odi acumulat, no hi va haver matances ni grans desastres. Va resultar que ni negres ni blancs eren monstres ansiosos per esbocinar-se.
El llibre de Beinart, segons ell mateix, "tracta del relat, que convenç fins i tot jueus a qui fa mal genuïnament la tragèdia de Gaza, que no hi ha cap altra manera de mantenir-nos fora de perill". "És la nostra versió d'una història que s'explica, amb moltes variants, en molts pobles de molts llocs on decideixen que protegir-se requereix subjugar els altres; que igualtat equival a mort", segueix. Els jueus es veuen a si mateixos, diu, “com un poble destinat per la història a enfrontar-se a perpetuïtat amb l'aniquilació i a sobreviure miraculosament”. I, per tant, s'atribueixen la superioritat moral.
Els successius governs israelians han conegut sempre la realitat. Ja des del 1948, quan l'exèrcit jueu va començar a expulsar els palestins de les seves cases i terres. El 1956, fa exactament 70 anys, el general Moshe Dayan, aleshores cap de l'estat major israelià, va parlar amb una sinceritat inusual després que diversos palestins matessin un policia a Nahal Oz, a prop de Gaza: “No culpem els assassins, avui. Porten vuit anys ficats als camps de refugiats de Gaza, i davant dels seus ulls hem estat transformant en propietat nostra les terres i els llogarets on ells i els seus pares havien viscut”.
Aquesta honestedat ha desaparegut. Ara els palestins són els culpables de tot, pel simple fet d'existir. Han estat deshumanitzats. A Víctimas perfectas, Mohammad El-Kurd parla del “rebuig occidental a mirar-nos als ulls”. La resistència armada, escriu, “que a altres els converteix en herois, a nosaltres ens converteix en criminals”.
El-Kurd subratlla una cosa òbvia: a un palestí se li exigeix que condemni la violència; a un israelià, no. I afegeix: "Quan els productors televisius ens conviden a participar als seus programes, no pretenen entrevistar-nos per les experiències, les anàlisis o el context que puguem aportar. No ens transmeten el seu condol com als nostres homòlegs israelians. Ens conviden per interrogar-nos".
El poeta palestí, nascut a Jerusalem, admet sense objeccions la seva ràbia i la seva rancúnia contra el sionisme. El professor nord-americà s'inquieta pel ressorgiment de l'antisemitisme, ara especialment arrelat a l'esquerra i entre la joventut. Judaisme i Israel s'han convertit gairebé en sinònims, malgrat que són coses molt diferents. Beinart observa amb pesar que la gran majoria de les sinagogues nord-americanes llueixen una bandera israeliana “i inclouen una pregària per Israel a la litúrgia”.
El-Kurd es declara convençut que la lluita palestina seguirà i percep “una nova albada” al món, amb una creixent simpatia a la seva causa. Creu en la victòria final: “Pot ser que el sionisme segueixi sent un formidable oponent, però també és una bèstia vella, tremolosa i encegada per la seva pròpia transcendència”.
Beinart pensa igualment que el sionisme no serà etern i finalment es podrà compartir la mateixa terra. Recorda que el 20 per cent de la població israeliana és àrab i que aquests ciutadans, malgrat ser considerats de segona categoria, "constitueixen el 25 per cent dels metges d'Israel, el 30 per cent de les seves infermeres i el 60 per cent dels seus farmacèutics". I afegeix: "Tanmateix, pocs jueus temen que els clavin una pallissa quan entren en un hospital o que els enverinin quan entren en una farmàcia”.
La convivència, doncs, és possible si no hi ha ocupació, opressió i violència. Tots dos autors hi coincideixen.
