Un nou internacionalisme: més àgil, més flexible, més contundent

Mentre Vladímir Putin intenta apoderar-se d’Ucraïna, Donald Trump amenaça de prendre el control de Groenlàndia, territori d’un aliat de l’OTAN, possiblement per la força militar. Encara que finalment no ho faci, hem entrat en una nova era: un món postoccidental marcat pel desordre internacional il·liberal.

La feina que se’ls gira ara a les democràcies liberals en general, i a Europa en particular, és doble: veure el món tal com és i decidir d’una vegada què carai farem.

Aquests dies s’ha publicat una enquesta d’opinió global, feta el novembre passat en 21 països, que pot servir de punt de partida. La va impulsar el Consell Europeu de Relacions Exteriors en col·laboració amb el projecte de recerca Europe in a Changing World que estem desenvolupant a la Universitat d’Oxford (en podeu llegir l’informe complet, que he escrit amb Ivan Krastev i Mark Leonard). Es tracta de la quarta enquesta d’una sèrie que fem cada any des del 2022, quan Putin va envair Ucraïna, cosa que ens permet veure com ha evolucionat la situació: de “molt malament” aleshores a “crítica” actualment.

L’any 2022 vam constatar l’existència d’un Occident transatlàntic unit en la indignació davant la invasió d’Ucraïna, però allunyat d’altres potències, grans i mitjanes, com ara la Xina, l’Índia i Turquia, perfectament disposades a continuar fent negocis amb Rússia com si res. L’economia russa sobrevivia a unes sancions occidentals sense precedents perquè aquests altres països junts ja tenien prou riquesa i poder per contrarestar fins i tot un Occident unit. Per tant, allò ja era un món postoccidental, però Occident encara hi tenia un paper.

El Trump 2.0 ho ha capgirat tot. Ara tenim un món postoccidental, però ja no hi té cap paper un Occident geopolític coherent. Si s’hagués d’atribuir alguna coherència estratègica al narcisisme erràtic de Trump, la seva manera de fer s’assembla més a la de Putin que no pas a la de cap altre president dels Estats Units des del 1945. Tal com explica amb franquesa el seu home de confiança, l’assessor Stephen Miller, creuen que el món es regeix “per la força, per la coerció, pel poder”.

A Europa ho han entès. Sorprenentment, menys d’un de cada cinc europeus continentals (fent una mitjana entre els deu països de la UE en què vam fer l’enquesta) i només un de cada quatre britànics consideren un aliat els Estats Units. A Ucraïna, la xifra cau fins al 18%. Els europeus continuem veient els Estats Units com “un soci necessari”, però no com un aliat.

La resta del món també se n’està adonant. Mentre que en la primera enquesta que vam fer el 60% dels enquestats xinesos consideraven que l’enfocament dels Estats Units i el d’Europa eren iguals o similars (és a dir, que hi havia un únic Occident), ara només ho pensa un 43%, i una clara majoria creu que són diferents. A hores d’ara, Occident és història.

I doncs, què fem? El pitjor seria continuar lamentant-nos per un “sistema internacional basat en normes” que ja no existeix, apel·lant quan convé al dret internacional (Ucraïna sí, però Gaza no) i abaixant el cap per complaure Trump. Al mateix temps, és evident que no volem comportar-nos com ell o com Putin.

El que necessitem és un nou internacionalisme: més àgil, més flexible, més contundent. Ens cal rebutjar l’ús de la força però assumir l’ús del poder. No encaparrar-nos en les estructures i aliances que coneixem, sinó ser pragmàtics i buscar un ventall més ampli de socis, segons el cas. Preocupar-nos menys per les normes i més pels resultats; menys procediments, més progrés. Es tracta d’un gran repte per a la UE institucional, l’expressió per excel·lència —lenta, basada en normes i carregada de procediments— de l’ordre internacional liberal d’estil anys noranta.

I en realitat ja hem començat a fer-ho amb Ucraïna, amb una coalició de països compromesos i la mateixa UE avançant a una velocitat que, per a Brussel·les, és vertiginosa. Tal com vaig argumentar el mes passat, hauríem de preparar-nos urgentment per sostenir una Ucraïna independent fins i tot sense l’ajuda dels EUA.

I a Groenlàndia, què? Abans que res, hauríem de deixar-nos guiar en tot el que fem pels governs de Groenlàndia i Dinamarca. Això, al cap i a la fi, és el que distingeix els demòcrates liberals dels imperialistes autoritaris.

Dimecres, Dinamarca va anunciar l’enviament de més tropes a Groenlàndia, i alguns aliats europeus de l’OTAN, inclosa Alemanya, també n’hi enviaran. Els ministres d’Afers Estrangers de Groenlàndia i de Dinamarca es van reunir després a Washington amb el vicepresident dels EUA, J.D. Vance, i el secretari d’Estat, Marco Rubio, i van acordar la creació d’un grup de treball d’alt nivell. Per tant, queda clar que el problema no s’ha resolt, i tot indica que Trump es tornarà més radical i imprevisible a mesura que passi el temps i se li compliquin les dificultats internes.

Proposo alguns suggeriments. Per mostrar el compromís europeu, el canceller alemany, Friedrich Merz; el president francès, Emmanuel Macron, i el primer ministre britànic, Keir Starmer, haurien de visitar Groenlàndia, juntament amb la primera ministra danesa, Mette Frederiksen. Els hi hauria d’acompanyar el primer ministre canadenc, Mark Carney, ja que el Canadà és aliat de l’OTAN, confina amb Groenlàndia i està directament afectat per la inseguretat a l’Àrtic.

Si poden agafar un tren fins a Kíiv, poden agafar un avió fins a Nuuk. Curiosament, aquesta visita pot tenir tanta importància com el fons del compromís de seguretat, ja que la segona llengua del president Trump és la televisió, i rebrà el missatge a través de les imatges. Per al futur proper, s’hauria de destinar a Groenlàndia un grup d’oficials d’enllaç europeus i canadencs, perfectament visibles i amb uniformes llampants.

Dimarts, el primer ministre de Groenlàndia, Jens-Frederik Nielsen, va dir: “Si hem de triar, triem Dinamarca, i triem la UE”. Per tant, la UE hauria d’augmentar l’actualment minúscula ajuda financera a Groenlàndia, i ho hauria de fer amb urgència, i no, com està previst, en el període pressupostari que començarà l’any 2028. Serà una bona ocasió perquè la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i el president del Consell Europeu, António Costa, agafin un avió cap a Nuuk.

Mentre hi siguin, haurien d’iniciar un debat estratègic sobre una possible futura relació estreta entre una Groenlàndia independent i la UE. És força evident que la UE del demà tindrà una sèrie de relacions personalitzades amb veïns clau, incloent-hi el Regne Unit, Ucraïna, Turquia i el Canadà. Per què no també amb Groenlàndia?

Mentrestant, Europa —el principal soci econòmic individual dels EUA— hauria de revisar en privat totes les respostes financeres (incloent-hi, per exemple, la venda de bons del Tresor nord-americà) que podria aplicar en l’encara poc probable cas que Trump ordenés prendre el control de Groenlàndia militarment, a l’estil de Putin. El full de ruta d’aquests plans de contingència es podria fer arribar discretament a la Casa Blanca a través del secretari del Tresor nord-americà, Scott Bessent, o del gendre del president, Jared Kushner.

Sens dubte, hi ha altres mesures possibles, però la direcció general és clara: una Europa (i el Canadà, i altres democràcies liberals) mostrant força, poder i fermesa.

Una de les conclusions més desoladores de l’enquesta és que els europeus encapçalen el món en pessimisme. Gairebé la meitat no creuen que la UE pugui negociar en igualtat de condicions amb potències globals com els EUA i la Xina. Si comencem a practicar aquest nou internacionalisme, més ràpid i més ferm, potser més europeus tornaran a creure en Europa.