Lluís Millet I Pagès 1926

Antoni Gaudí

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsUn gran artista ha desaparegut d’entre nosaltres, un arquitecte genial, un home en el més fort i cabal sentit de la paraula, un home verament extraordinari, un esperit vident, penetrant, armat d’una fe incorruptible. [...] Catalunya no s’ha vist mai òrfena de grans homes que l’han honrada d’un valor transcendental, que l’han feta albiradora als països més llunyans i de civilització més proclamada. En els mateixos temps moderns no ens han mancat les altes figures que ens han guiat i consolat en les malvestats que sovint ens atueixen. Entre aquestes personalitats, en Gaudí n’era una de ben singular, potser la d’una potència més formidable, la d’una penetració més aguda. Les seves formes arquitectòniques acusen aquesta força que de moment esparvera però de seguida s’imposa i enxiqueix tota forma veïna. Semblen aquestes formes una força de natura estilitzada per la mà poderosa d’un geni ordenador de la potència cega. El temple de la Sagrada Família, encara que tot just començat, malgrat els molts anys que s’hi treballa, és l’expressió més fèrvida i opulent i completa del geni i idealitat del nostre artista i aquesta obra serà la seva glòria flamejant en els temps futurs. [...] Quan per primera vegada a l’Orfeó Català donàrem la Passió segons sant Mateu, de Bach, vaig portar el Dr. Schweitzer a la Sagrada Família, qui restà admirat de l’obra, interessant-se vivament pel seu autor, home tan petit d’estatura i de tan prodigiosa genialitat. Schweitzer, aquesta personalitat també tan extraordinària, gran apòstol del sublim Cantor de Leipzig, volgué saber l’opinió d’en Gaudí sobre la Passió segons sant Mateu. “L’haveu sentida? -li preguntà-. Què us ha semblat?” En Gaudí restà un moment sorprès i després contestà: “No em pensava que m’agradés tant... però -afegí amb una rialleta irònica-, em sembla que aquests -assenyalant-me a mi- ho han arreglat bon xic”. [...] La Passió de Bach l’havia colpit amb la seva profunda unció i dominadora potència, però allò era art germànic, el veia lluny de la llum mediterrània, i buscà la defensa del seu credo amb la interpretació donada per l’element de casa, nascut a la llum del mar lluminós que ens volta. No cal dir com ens féu riure la paradoxal resposta. [...]