Apagats i esperant
Després d’una crisi econòmica de cavall que en dos temps va fer tremolar el país, va arribar una pandèmia que ens va tancar a casa i ens va portar a digitalitzar-nos i flexibilitzar-nos per sobreviure emocionalment i econòmicament. Quan pensàvem ingènuament que només ens faltava l’apocalipsi zombi, dilluns ens vam quedar a les fosques i sense connexió telefònica. Desconnectats del món. Durant hores i hores –en el nostre cas gairebé dotze– no vam poder comptar amb els mitjans habituals per fer la nostra feina. Òbviament, gràcies a la previsió, la capacitat de superació i la cooperació, com tantes empreses a la península Ibèrica, no vam deixar de donar servei als nostres lectors ni un minut a la web i a les xarxes, i vam arribar als quioscos l’endemà. La primera i positiva anàlisi d’aquesta nova crisi és la capacitat de resiliència d’una societat que surt al carrer pacíficament, torna a casa com pot, dona servei malgrat tot i digereix la frustració sense violència. Que la reacció ciutadana sigui tranquil·la no és una obvietat, i si un dia la indignació es tradueix en ira o en pillatge haurem perdut la cohesió que avui considerem tan natural i ens lamentarem amargament.
Per evitar la desconfiança en els gestors públics caldria més diligència en les explicacions i mostrar una mica d’empatia. La comunicació de crisi consisteix a explicar que hi ha algú al comandament de la situació d’incertesa fent tot el possible per tornar com més aviat millor a la normalitat o com a mínim per evitar que les coses empitjorin. Fer una cara inexpressiva i parlar tard o des del vessant policial i no des del servei públic és un error comunicatiu. Els ciutadans no són menors d’edat sinó adults que estan perdent els seus negocis i que busquen una explicació i algú al comandament amb sentiment d’urgència.
Les explicacions concloents del que va passar no les tindrem aviat, però sabem algunes coses. A les 12.33 un grup de generadors d’energia a Extremadura va fallar, 1,5 segons després en va fallar un altre i 3,5 segons després França es va desconnectar d’Espanya per autoprotecció. La desconnexió inesperada va fer que el 60% de l’energia a Espanya, que compta amb 60.000 punts de generació, caigués. Els tallafocs no van funcionar, la concatenació de desconnexions va fer caure tota la xarxa i després Red Eléctrica va trigar a donar permís a les elèctriques per restituir el servei d’aquelles fonts capaces de fer-ho de manera immediata. No és el cas de les nuclears.
Els ciutadans hem descobert que la fluctuació amb les renovables no és regulable i que la producció elèctrica està més pensada per assegurar un negoci que per assegurar la distribució, cosa que ja es podia intuir. La qüestió és que tenim massa energia barata que no és regulable, que la hidràulica la reserven per a quan es ven més cara, i que els responsables polítics sabien que calien canvis per actualitzar la xarxa als nous orígens de producció. És Red Eléctrica qui ha de decidir en cada moment quina és la manera òptima de generar electricitat i no tenim una xarxa preparada perquè es gestioni amb les noves condicions de les energies renovables més barates, que fan baixar els preus, i que posen en evidència les energies més cares i l’actuació de les distribuïdores.
La guerra del govern espanyol amb les elèctriques ja fa temps que dura i l’apagada no millorarà les relacions, però és exigible informació transparent per saber com poden quedar dos països a les fosques i desconnectats durant tota una jornada laboral. De les repercussions sobre els trens de l’endemà ja no cal ni parlar-ne. La paciència dels catalans sembla inesgotable. Veurem ara com comença la nova batalla de la guerra del model energètic i es recupera la via nuclear. El mínim que podem exigir és un debat tècnic i transparència en els interessos que defensin els partits polítics i saber en nom de quines empreses actuen, o si és en nom dels consumidors.
El govern de Sánchez no només lidiarà en les properes setmanes amb les elèctriques, sinó també amb la banca. L’aprovació amb condicions de l’opa per part de la CNMC ha comptat sorprenentment amb el vot del conseller de Junts a favor de l’operació que acabaria amb el Banc Sabadell. El govern i la majoria de les entitats empresarials i socials a Catalunya demanen al govern de Sánchez que aturi l’operació per raons de "cohesió territorial", ja que cal entendre que aquesta és una fusió transnacional en termes polítics. No hi ha mitges tintes, ajornar l’operació cinc anys com apunten algunes fonts no significa aturar-la. Ajornar-la seria una mala decisió que només empantanaria una operació que avui està penjada. Una sortida poc seriosa.