Del Arco entrevista Joan Armengol (1967)

De l’entrevista de Manuel Del Arco (Saragossa, 1909 - Barcelona, 1971) a Joan Armengol (Igualada, 1934 - Barcelona, 2026), publicada a La Vanguardia (2-IV-1967). Traducció pròpia. Fa deu dies de la mort de Joan Armengol, periodista radiofònic especialitzat en intervius contingents o sobtats a personatges d’actualitat. Era cèlebre la primera pregunta que feia als famosos tan bon punt baixaven de l’avió al Prat: “Abast i contingut de la visita?” Va obtenir milers de declaracions espontànies de presidents com Nixon i d’ídols de masses com els Beatles sense intermediaris i sense concertar l’entrevista. Caricatura de Joan Armengol per Del Arco.

A Joan Armengol Costa li han concedit el Premio Nacional de Ràdio del ministeri d’Informació i Turisme per les seves activitats informatives. A aquest infatigable periodista radiofònic el vaig conèixer un dia a Igualada, fa uns 15 anys, a l’emissora de la ciutat, i em va fer un interviu. Ell sempre ho recorda i des de llavors m’anomena don Manuel. Fa poc la Casa de Madrid li ha atorgat el Madroño de Oro i ha entrat com Àliga a l’Arca de Noé. Va ingressar a l’Orde del Mèrit Civil. Ha estat premi Ciutat de Barcelona de Ràdio. Té, esclar, la Medalla de la seva ciutat, Igualada, al Mèrit Cultural, i la Medalla de Plata de la Creu Roja.

—Em deixo algun premi?

—Tinc el de Ràdio de les Fires i Festes de l’Ascensió, de Granollers, i el de la Fira de Mostres de Barcelona, i algun més, que no recordo, perquè no esperava que m’ho preguntés, don Manuel.

—També t’ha agafat de sorpresa el premi recent?

—Vaig llegir al Boletín Oficial del Estado les bases d’aquest concurs i vaig dir-me: “Home, alguna cosa he fet” i com que calia demostrar la tasca desenvolupada davant el micròfon, vaig enviar un resum d’unes dues mil notícies o informacions de la vida barcelonina.

—Quantes hores portes amb el micròfon davant els llavis?

—No compten gaire les estones que parlo, doncs a la ràdio no em donen més de tres minuts per entrevista, llevat de rares ocasions; però el magnetòfon és com la ploma per al periodista de premsa. Alguns cops fins i tot menjant en un restaurant he aprofitat la presència d’un personatge i, entre plat i plat, dialogo.

—Davant el micròfon en directe, quins són els teus reflexos per evitar lapsus o silencis, que en ràdio són fatals?

—L’entrevistat gairebé sempre té complex de micròfon, la qual cosa no deixa de ser un avantatge per a qui pregunta. Un altre recurs que jo utilitzo amb freqüència és el “per què”, el “com” i el “quan”. D'altra banda, quan vaig a entaular un diàleg, porto pensades tres preguntes.

—Convertit en un stajanovista de la ràdio, quin és el teu rècord en un dia?

—Son diversos rècords el mateix dia, perquè es repeteix cada any, la matinada del dilluns, desprès de les estrenes del Diumenge de Resurrecció; aquest any, cinquanta personatges d’una tirada; vaig començar a dos quarts de dues i vaig acabar a les tres. I vostè, don Manuel, m’ha vist en algun premi literari interrogar, durant el sopar, més de vint assistents; això justifica que el 1963 assolís les tres mil entrevistes, quan em van donar el premi Ciutat de Barcelona, i la llista d’entrevistats ocupava més de quaranta pàgines. [...]

—Creus que has fet massa coses en poc temps?

—No, perquè cada cosa, com diu vostè, té la seva experiència; sempre aprenc alguna cosa; ara acabo d’aprendre com vostè, don Manuel, fa una entrevista.

—Igual que tu: recullo paraula per paraula. En què es diferencia una ploma d’un micròfon?

—Amb la ploma es pot ratllar i meditar, hi ha pauses i veig el que escriu, i fins i tot em repeteix la pregunta si no l’entenc... I no em crida si no responc ràpid, don Manuel. [...]