L’aparcament de l’estació del Camp de Tarragona
El cas del nou aparcament de l’estació del Camp de Tarragona és un exemple que il·lustra a la perfecció fins a quin punt els usuaris importem als gestors espanyols de les infraestructures ferroviàries de l’Estat a Catalunya.
Fent honor al seu nom, l’estació no està situada ni a Tarragona ni a Reus, que és on, lògicament, hauria hagut d’anar, sinó al terme municipal de la Secuita, i això vol dir que sempre s’hi va o se’n surt en cotxe. L’aparcament de pagament que ha funcionat fins ara és dels de 2 euros l’hora, amb la qual cosa els vorals de la carretera d’accés estaven plens de cotxes mal aparcats i sotmesos a tota mena de robatoris de peces, vidres trencats i, fins i tot, incendis. Fins ahir, que Adif, després col·locar blocs de formigó als vorals, va posar en funcionament un aparcament gratuït de 126 places, raonablement vigilat i provisional, a l’espera d’un aparcament definitiu de baix cost (o això diuen) per a unes 600 places que entrarà en funcionament quan la Generalitat construeixi una rotonda de la qual tot just s’acaba de licitar la redacció del projecte.
L’estació es va estrenar fa una mica més de dinou anys, i aquest aparcament provisional ha costat 140.000 euros. Si per fer una obra de sentit comú i barata com aquesta, llargament reclamada, han necessitat vint anys, quant no trigaran a aconseguir que Rodalies doni un servei digne? I la Generalitat, quant trigarà a fer una senzilla rotonda? Ahir van presentar l’empresa mixta Rodalies de Catalunya, de la qual s’espera el miracle d’una direcció eficient. Perquè, fins ara, en relació amb Catalunya, a les direccions de Renfe i Adif se’ls podria aplicar allò d’Íñigo Errejón quan li van preguntar per la suspensió dels diputats catalans presos pel Procés: “Me pilla lejos”.
