Arreglar-se tot i les bombes

Anatoli Paduka, de 74 anys, gairebé no surt de casa seva a Odessa, Ucraïna, excepte per passejar el seu petit gos pel barri de blocs d’habitatges dels anys seixanta i de parades de fruita i verdura. Quan hi passa, la gent sovint el segueix amb la mirada. Els seus barrets extravagants i els seus mocadors estampats al coll destaquen sobre el teló de fons de desesperança grisa i fatiga apagada —i el familiar udol de les sirenes antiaèries— que impregnen la nostra ciutat al sud d’Ucraïna.

“De vegades penso que calen dos cors per sobreviure a això, perquè un sol cor humà podria esclatar”, em diu Paduka, parlant del cost emocional que han suposat quatre anys de guerra.

Els membres de la generació de Paduka van començar la seva vida durant la Segona Guerra Mundial o tot just després. Ara viuen els seus anys crepusculars enmig del conflicte més gran que Europa ha conegut des d’aleshores. Pensar que el pas d’una sola vida humana és suficient per oblidar una catàstrofe i avançar somnàmbuls cap a una altra sacseja la meva esperança en un futur millor.

Però aleshores veig l’Anatoli Paduka i molts altres de la seva edat que s’arreglen davant d’aquest horror, que mostren la seva determinació de continuar malgrat tots els cops de la història que han suportat. És com si es burlessin de la nostra desesperança i reptessin la vida a sorprendre’ls amb qualsevol altra cosa que encara els pugui oferir. Mentre vas elegant, no et replegues.

De vegades, al meu barri, em trobo amb la Violetta Ageeva. Té 94 anys i és una de les persones més ben vestides que he vist mai. Em va ensenyar el seu vell armari, a l’últim pis d’un vell edifici de tres plantes, amb lleixes gruixudes de fusta corbades sota el pes del temps i piles de roba elegant i juganera. Ageeva em va parlar de l’ocupació romanesa entre el 1941 i el 1944, i de com la seva mare i ella s’amagaven al soterrani de l’edifici —igual que de vegades fem avui—. Ageeva s’ha fet la seva pròpia roba tota la vida, i quan li vaig preguntar què significava per a ella, va riure i va dir: “Així és com visc”.

Odessa, una ciutat portuària que en altres temps va prosperar gràcies al contraban i al comerç, i que ha atret una barreja bulliciosa de nacionalitats i cultures, és famosa pel seu humor i per la manera acolorida de parlar de la seva gent. També ha desenvolupat un sentit propi de la moda: una barreja característica d’excentricitat i glamur. Em recorda algú amb un gran ego que no es pren gaire seriosament a si mateix i que gaudeix d’una bona rialla.

Ens vestim no només per mostrar qui som, sinó també qui volem ser. Ens vestim per impressionar, per atraure l’atenció dels altres i lluir. Però també ens vestim per desafiar: lluir fabulosament és negar el poder de la grisor que ens envolta. Ens vestim per a un món millor. Potser això pot invocar-lo o, si més no, arrencar un somriure als qui ens envolten.

I molta gent actua en conseqüència, conscientment o no. He treballat durant 15 anys com a treballadora humanitària en zones de conflicte. En camps de refugiats, on l’aigua i el menjar escassejaven, he vist dones fent grans esforços per confeccionar-se vestits elles mateixes. Era una manera de formar part de la seva comunitat i de reforçar un sentit de si mateixes més enllà de les circumstàncies immediates que no podien controlar.

Tots projectem les nostres esperances cap al futur. I quan intentem imaginar el futur d’un lloc, normalment dirigim la mirada cap a la joventut. Però els joves marxen d’Ucraïna en xifres aclaparadores. En els últims tres anys, el país ha perdut el 40% de la seva població en edat de treballar. Són les persones grans les que s’han quedat, expressant l’ADN de la ciutat en comptes de deixar que l’emigració massiva i la guerra l’erosionin.

La Violetta Ageeva té dificultats per caminar i no surt gaire, especialment a l’hivern. Però en les poques ocasions en què la veig, sento la necessitat de parar més atenció a allò que em poso. De fer una mica més suportable la fosca realitat de les sirenes, els talls de llum i les canonades trencades, i d’ajudar a preservar la identitat única del lloc que estimo. Perquè el meu cor no esclati.

Copyright The New York Times