Dimecres passat, Joan Coscubiela publicava a l'ARA l’article “Malestar docent i sindicalisme”. Un títol alternatiu podia ser “70.000 vaguistes s’equivoquen; jo tinc raó!”, però el paternalisme seria massa evident.
Qüestionar els 50.000 treballadors i treballadores de l’educació que han signat el manifest Dignifiquem o els 40.000 docents que han votat contra l’acord entre CCOO, UGT i el Govern és un paper força galdós. Per això l’autor optava per atacar la USTEC. No la seva actuació concreta en el present conflicte, sinó el model del “sindicalisme del malestar” –oposat a un pretès sindicalisme “responsable”– i el seu “to”. Amb això, intentava portar el conflicte al terreny de la deslegitimació moral per no abordar ni el contingut de l’acord –manifestament insuficient– ni la gestació de la seva signatura, fora de l’espai legítim de negociació, en què CCOO i UGT no arriben al 25% de la representació. Coscubiela parla argumentari en mà. Per això, la millor resposta és anar a les coses mateixes.
Sense conflicte no hi ha res a pactar. Per sort, l’estratègia habitual del sindicalisme de concertació de collir fruits sembrats per altres quan encara són verds i presentar-los com a victòries pròpies ha acabat en fallida. Què ha fet que aquest cop la fórmula fracassi? Dos anys d’organització en què la campanya Dignifiquem la professió ha contribuït de forma important. Com l’hem plantejada?
Definint reivindicacions de manera col·lectiva. Per polititzar el malestar primer cal diagnosi. Per això, vam fer l’estudi del malestar educatiu amb 12.000 enquestes seguides de 6.000 entrevistes per determinar les reivindicacions reals del personal educatiu i plasmar-les al manifest: recuperar el poder adquisitiu, reduir ràtios, crear recursos per a la inclusiva i eliminar burocràcia.
Arribant a la majoria. Vam recollir 50.000 signatures per construir legitimitat sota demandes transversals i clares, impulsant assemblees a cada centre i mapejant l’organització base. També planificant: nou mesos abans, la vaga educativa massiva de l’11 de febrer era al calendari dins un pla estructurat, amb proves de força com la manifestació multitudinària del 15 de novembre.
Negociant fins al final. Durant sis mesos i més de trenta hores no ens hem aixecat de la taula i hem encapçalat la negociació, aportant gran part de les mesures recollides a l’acord. I ho hem fet amb transparència, retransmetent les meses en directe al Fòrum Dignifiquem, que supera els 4.000 seguidors.
Aquesta ha estat la nostra tasca fins que el departament ha renunciat a convèncer i ha tallat el diàleg de forma abrupta per tancar l’acord amb les cúpules de CCOO i UGT en una operació política de salvament del Govern i pressió per a l’aprovació de pressupostos. Maniobra de desmobilització barroera a les portes de les vagues de març.
A la taula del 9 de març ja estava tot cuinat: notícia sobre la firma de l’acord publicada mentre encara estàvem “negociant”, vídeos venent-ne les virtuts al cap d’un minut, acte de firma a Palau a la tarda. Teatre amateur. Per això és especialment cínic afirmar que hi ha sindicats que “no signen mai”, quan la tàctica de CCOO implica frenar i que no es pugui signar al punt òptim. Altrament, les victòries serien col·lectives i no podrien vendre’s com a “sindicalisme útil”.
El que realment els molesta és que els treballadors siguem subjecte. Per això, quan la USTEC vam proposar, al desembre, una consulta unitària sobre qualsevol proposta d’acord, CCOO i UGT s’hi van negar. Tanmateix, 43.000 docents han pogut votar: el 95% van rebutjar el seu acord.
És trist veure com davant unes de les vagues educatives més importants de les darreres dècades el “sindicalisme responsable” de Coscubiela ho fia tot al fracàs de la lluita i pressiona el Govern contra un millor acord. Sindicalisme contra treballadors.
El deteriorament educatiu té causes estructurals: infrafinançament, segregació i privatització. Per això, apostem per aliances amb les famílies, pel treball amb el moviment per l’habitatge i per l’organització a la Intersindical Alternativa de Catalunya com a sindicat nacional i de classe. Però aquesta aposta només es fa real en moments com la marea educativa actual, quan les aliances prenen cos i esdevenim motor d’una transformació més ampla i profunda.
No existeix una dicotomia entre pactar el que hi ha o limitar-se a alimentar la indignació. Hi ha una tercera posició: polititzar el malestar i portar-lo fins on la majoria decideixi. La nostra contribució és clara: donar eines per definir col·lectivament demandes, organitzar una majoria en lluita i democratitzar les decisions. Quan el malestar deixa de ser una impotència privada i es transforma en força col·lectiva, el sindicalisme torna a ser una eina al servei dels treballadors, i no una contenció al servei de l’estabilitat institucional.
