Fa trenta anys, el CIEMEN i el PEN Català vam impulsar la Declaració Universal de Drets Lingüístics amb la convicció que la diversitat lingüística és patrimoni de la humanitat. Avui, aquesta convicció continua vigent, perquè la situació ha passat de preocupant a alarmant.
Les dades són clares i no admeten dubte. El català és una llengua cada cop més coneguda però cada cop menys utilitzada. Només un 32,6% de la població de Catalunya la fa servir de manera habitual, en caiguda lliure. Aquesta distància creixent entre coneixement i ús és, avui, el principal símptoma d’una llengua en procés de minorització.
A la resta dels Països Catalans la situació no és pas millor, ans al contrari: els respectius governs autonòmics o departamentals han fet de la persecució de la llengua catalana un dels trets diferencials de la seva actuació política, agreujat per la força de l’extrema dreta.
Això no és fruit de l’atzar. És el resultat d’una combinació de factors estructurals –desigualtat jurídica, pressió de llengües globals, transformacions demogràfiques– i d’una inèrcia social que ens porta, massa sovint, a abandonar la llengua pròpia al primer obstacle. El català no desapareix: el deixem de parlar.
Segons la Unesco, cada dues setmanes desapareix una llengua. I en aquest context, pensar que el català és immune a aquesta tendència és, senzillament, irresponsable. La minorització lingüística no s’esdevé per generació espontània, és fruit d’una acció humana. I, en el nostre cas, fruit d’una política premeditada al llarg dels segles de prohibició, repressió i discriminació, que ha fet forat en l’inconscient col·lectiu fins al punt de pensar que és de mala educació mantenir-nos en el català quan parlem amb qui no coneixem.
Segons el Centre d’Estudis d’Opinió, la principal causa de discriminació que afecta els catalans és la discriminació lingüística. Només cal observar la realitat quotidiana: es pot viure plenament en castellà o fins i tot en anglès a Barcelona, però no pas en català. I si una llengua no és necessària per viure, esdevé prescindible a la llarga.
Potser ja toca dir les coses pel seu nom: existeix un conflicte lingüístic, sí, i com deia l’enyorada Isabel-Clara Simó, els catalans l’estem perdent. Els conflictes són inherents a l’espècie humana, i el que ens fa civilitzats és la nostra capacitat de resoldre’ls de manera no-violenta cercant justícia. Justícia lingüística, en aquest cas. Perquè parlem de drets lingüístics, uns drets que avui no tenim garantits els parlants de les llengües minoritzades.
Si no volem que el català desaparegui, cal un canvi de paradigma. Necessitem polítiques públiques molt més ambicioses, recursos sostinguts i un compromís real de totes les administracions. Però també necessitem assumir la nostra responsabilitat com a parlants.
Cal lluitar contra la desigualtat lingüística de manera interseccional, igual que fem amb la resta de desigualtats, com la desigualtat social, la desigualtat de gènere o la desigualtat d’origen. No fer-ho seria deshonest amb qui pateix una discriminació que va en augment.
Canviar els hàbits lingüístics no és un gest simbòlic, és una acció política. Cada conversa que mantenim en català és una afirmació de drets, i cada renúncia és una cessió de drets.
Però la defensa dels drets lingüístics no és un tret diferencial català. En un món globalitzat, la defensa dels drets lingüístics també ha de ser global. Per això, des del CIEMEN, conjuntament amb el PEN Català, impulsem l’actualització de la Declaració Universal dels Drets Lingüístics adaptada a un món que ha canviat profundament a causa de les noves tecnologies, la globalització i la creixent mobilitat humana, que han generat noves realitats sociolingüístiques.
Encara hi som a temps. Defensar el català és la nostra aportació a la defensa de la diversitat lingüística. I defensar la diversitat lingüística és defensar la humanitat.
