Conscient de la seva debilitat parlamentària, Pedro Sánchez i el PSOE han decidit fer una aposta a tot o res per convertir el president espanyol en un referent del progressisme, tant internament com en l'àmbit internacional. De moment els funciona, també a l'Estat: cada vegada són menys els que dubten que pugui esgotar la legislatura, i els obusos amb què el PP pensava trencar-li la línia de flotació (començant pels suposats escàndols judicials relatius a la seva dona, el seu germà i fins i tot el seu difunt sogre) s'han quedat més aviat en pólvora mullada.
Dins la munició fallida queden també els retrets contra la nova regularització d'immigrants, que ha entrat en vigor amb la incorporació a darrera hora, per part del govern espanyol, del requisit del certificat de penals. Demanar un certificat de penals a persones que en molts casos difícilment el podran obtenir (perquè als seus països d'origen, sovint envilits i fets malbé per la guerra, la corrupció i/o la pobresa, no els l'expediran) equival a curtcircuitar el procés de regularització amb una trava administrativa que, per a molts, pot ser insalvable. Això hauria hagut d'obligar a revisar l'argumentari de l'oposició contra aquesta mesura, però no ha estat així: les dretes, extremes i no tan extremes, han tornat a desgranar el rosari de la immigració com a font de delinqüència i reincidència. Feijóo, fins i tot, va recórrer a la vella fal·làcia dels immigrants violadors.
A casa nostra, als Països Catalans, la reacció de tornar a presentar la immigració com una eina d'espanyolització i de substitució o eliminació de la identitat catalana (o mallorquina, o valenciana), a més d'una sòlida imbecil·litat, és una expressió de feblesa que evidentment va en contra de la capacitat del catalanisme i l'independentisme de guanyar partidaris entre els nouvinguts. Tu ets un immigrant que arriba al país, o que ja hi neix i hi creix, i dins el panorama polític en veus uns que t'acusen de ser un colon enviat per algú amb el propòsit de liquidar el país, la llengua i la cultura: ja saps amb qui no voldràs anar mai enlloc.
Mentre això passava, el president espanyol ha fet una gira xinesa en què s'ha entrevistat directament amb Xi Jinping, i de tornada ha desembarcat a Barcelona per exercir d'amfitrió d'una cimera progressista internacional (o una cimera anti-Trump, com també se n'ha dit) que òbviament va en contra de l'independentisme català i a la vegada reforça encara més el paper de Sánchez com a referent de l'esquerra. Falta veure quin contingut té tot això (contingut vol dir conseqüències en forma de polítiques) i si té cap efecte electoral (tradicionalment, la incidència de l'agenda internacional en els resultats de les eleccions és baixa), però el que no es pot dir de Sánchez és que estigui de mans plegades. En canvi, mans plegades és una expressió que pot servir per descriure les opcions polítiques basades en el catastrofisme, el ressentiment i el malestar. Pel motiu que sigui, els que es presenten com a perdedors no solen generar entusiasme.
