La ciutat: una idea d’infinites possibilitats (2006)
De l’article d’Antoni Marí (Eivissa, 1944 - Barcelona, 2026) a la revista Quaderns d’Arquitectura i Urbanisme (2006). Poeta, assagista, novel·lista i catedràtic a la UPF, on impartia teoria de l’art, Antoni Marí va morir el passat 23 de març. Destacava per la seva prosa afinada i brillant aplicada a una reflexió culta i aguda sobre idees estètiques amb una dimensió social. Va ser guardonat amb el Premi Nacional de Literatura Catalana, el Ciutat de Barcelona i, en diverses vegades i gèneres, amb el de la Crítica Serra d’Or.
Ja no és necessari recórrer a les reflexions que, en el seu moment, varen fer els més conspicus pensadors i historiadors de l’art que buscaven les relacions i les exigències que s’establien entre l’art i la ciutat. Ruskin, Pugin, Le Duc, Haussmann –i, en un altre sentit, però en la mateixa direcció, Camillo Sitte– analitzaven la relació de la ciutat amb l’art des de la perspectiva d’un sistema de les arts que tenia l’arquitectura com la disciplina més alta; en aquest sistema, però, no hi entrava l’urbanisme.
[...] A l’edat mitjana era impensable imaginar cap sistema de les arts “visuals”, i l’arquitectura –de la mateixa manera que la pintura– era considerada per la seva funció i la seva representativitat, però mai com una obra d’art en ella mateixa. Ho demostren les catedrals de París, Magúncia, Ratisbona o Barcelona, que fins fa poc més d’un segle no eren pas visibles a causa de les construccions que s’hi afegien per tots costats i que impedien la contemplació de l’església com una obra exempta i autònoma. [...] Al Renaixement, la imatge de la ciutat es perfila minuciosament, tot considerant les construccions arquitectòniques que la configuren, la distingeixen i la fan recognoscible: des de les murades fins a les esglésies i les construccions civils, passant per les places i alguns carrers. És al Renaixement quan es consolida la idea de la ciutat com a obra d’art. [...]
És gràcies al manteniment del sistema tradicional de les arts que els urbanistes del segle XIX poden reformar les ciutats modernes, emfasitzant les construccions sumptuàries i emblemàtiques de la ciutat antiga i mostrant el que conserven del gran art de l’arquitectura.
[...] Els temps més heterogenis conviuen a la ciutat. Quan hom surt d’una casa del segle XVIII per entrar en una del XVI, baixa vertiginosament pel pendent del temps; just al costat hi ha una església del període gòtic que ens precipita en la profunditat; n’hi ha prou amb un parell de passes i estem en un carrer dels anys fundacionals... pugem la muntanya del temps. Qui camina per una ciutat se sent com un teixit oníric on a un esdeveniment d’avui se li ajunta un altre del passat més remot. A una casa se n’ajunta una altra, és igual de quines èpoques siguin, i així neix un carrer. [...]. Els punts culminants de la ciutat són les seves places, on no només convergeixen radialment molts carrers, sinó els corrents de la seva història. Les ciutats, avui, ja no són museus, i la seva voluntat artística no només es recolza en les formes del passat, sinó que fa possible les teories contingents de l’art, per les quals l’art no és un atribut constant i estable de les formes, sinó una qualitat mudable i transitòria del subjecte espectador i contemplador. De la mateixa manera que la bellesa no és una qualitat dels objectes, sinó un atribut del subjecte, l’art de les ciutats és igualment fugisser, variable i canviant, com ho és la vida de la modernitat.
Antoni Marí 2006
