Avui, talibans

Félix de Azúa, que ara és acadèmic de la llengua espanyola (una institució que pago amb immens plaer) ha dit unes paraules que val la pena que em tatuï a la natja. La llengua catalana per ell “ha deixat d’existir” des que és “una llengua d’imposició”. I això és perquè l’educació de les escoles “consisteix a ensenyar odi a Espanya” i els mestres fan servir el català per “segregar” i per “acabar amb l’espanyol”. Ha fet servir la paraula “talibans” per denominar-los.

Que l’home hagi decidit no parlar el català i vagi tan tranquil per la vida demostra fins a quin punt és una llengua d’imposició. Si vas a Alemanya i decideixes no fer servir l’alemany perquè és una llengua d’imposició -te l’imposen des del moment en què és llengua oficial-, no pots demanar ni una trista cervesa a la festa de l’ídem. Esclar que, si tens molta set, pots fer servir l’anglès, però és que l’anglès també és una llengua d’imposició a Anglaterra. I així a tot arreu del món. Menys a Catalunya, on la llengua pròpia conviu amb l’espanyola. A l’escola es fan més hores de català per una raó que entendrà molt bé amb un símil. Si tens dos fills i un d’ells està malalt, li dedicaràs més cura perquè no es mori. L’altre, que està sa, podrà passar sense atencions extres. I així fins que tots dos visquin en igualtat de condicions.

La llengua d’un territori, si aquest territori té estat, és una “llengua d’imposició”. Hi vas a viure i te la imposen. L’has d’aprendre. Si el territori no és estat, com en el nostre cas talibà, la cosa és diferent. Pots fer com en Félix de Azúa i no parlar-la mai. I llavors el que fas és parlar en la llengua que sí que és obligatòria de veritat: el castellà. Que el castellà hagi sigut una llengua d’imposició a Catalunya -i que per aquesta raó estiguem encara recuperant el català-és un detall que segurament no li impedeix, com hem comprovat, la bellíssima i fluïda parla.