De Bad Bunny al Liceu
Tenir amor propi en temps d’odi és la resposta i el camí. La proposta escènica de la Super Bowl va ser de l'amor com a trinxera, verb i resistència davant els indicadors alarmants de les eleccions. Al concert més gran del món, amb 135 milions d'espectadors, llegir “només l’amor és més poderós que l’odi” esdevenia bàlsam davant del dolor de veure com les polítiques de deshumanització guanyen vots.
Ressignificar paraules que altres han buidat o manipulat és més necessari que mai. Benito ressignificava “God bless America” per reivindicar tots els països del continent, desplaçant els Estats Units com a melic del món. Quants melics cal desplaçar per posar al centre les veus i les vides mantingudes deliberadament als marges? L'amor venç l'odi quan un nen migrant pot somiar amb un Grammy en un context en què nens com ell són deportats i criminalitzats.
A casa nostra també cal ressignificar migrant, ciutadà, veí, drets... L’ànima d’Europa s’enfonsa mentre les dretes de l’extrem s'enlairen fabricant relats de por, rebuig i odi: al pobre, a la minoria i al migrant. Pa i circ, divide et impera: la cortina de fum per no pensar, i sobretot, no pensar junts.
Assenyalar l’altre en lloc d’afrontar els problemes compartits és evitar mirar de cara les estructures que empobreixen totes les vides, no només les migrants. Amor propi és unir forces com a conciutadans i deixar d’acceptar el pa i circ com a substitut d’explicacions. És preguntar per què l'essencial només arriba després de vagues, accidents o dimissions. És exigir sanitat, educació i habitatge per a tothom. És lluitar per una vellesa digna i perquè cap migrant perdi la salut, els drets o la vida alimentant la màquina capitalista, un altre melic del món sense consciència. El veritable enemic de l'elit política no és el col·lectiu immigrant, sinó la consciència col·lectiva.
La mateixa nit de les eleccions a l'Aragó, de Bad Bunny i dels premis Gaudí, quedava oberta una pregunta: quan els fills i filles de la migració entrem al Liceu per omplir d’espectacle la pausa entre premis, què farem? Ángela Cervantes desitjava que algun dia ocupem aquelles butaques per explicar les nostres històries. Per als nens que ho somiem fa dècades avui ja és tard, però els nens d'avui continuen somiant.
I si aquell dia arriba, el nostre espectacle serà consciència i no cortina de fum. Incomodarem a tothom per evitar la inhumanitat imposada a uns quants. Amb música, cinema i poesia ens aferrarem a l'amor com a resposta. A l'amor propi i l'orgull migrant que no es marceix sota la pressió de qui no sap veure’n la bellesa. Només així serà possible estimar també qui t’odia o, almenys, la part d'ell que despertaria més enllà de la ceguesa. Si l'odi pot votar, l'amor està obligat a votar però també a crear: com a verb, com a trinxera, com a resistència.
De la Super Bowl al Liceu, perquè els fills de la migració somiem amb més força encara que els discursos d’odi s’enlairin per enfonsar-nos. Ens estimem i farem del nostre orgull una festa, fins que la celebració sigui compartida i la vergonya no trobi cap melic del món on amagar-se.