El ball macabre que ballem
Imaginem un grup de trenta persones o més disposades en cercle en un espai prou gran. Una persona dinamitzadora els demana que cadascuna n’esculli mentalment dues més, però sense dir-ho. Una vegada les han seleccionat, explica que el que han d’aconseguir és mantenir sempre la mateixa distància amb les altres dues persones. Dona una senyal i diu que ja poden bellugar-se. Què succeeix? Comença una mena de dansa on els participants, amb els ulls ben oberts, estan reaccionant als moviments dels altres, a vegades més lentament, a vegades més accelerats.
Poden imaginar les rialles del joc, però segur que també intueixen els aprenentatges d’aquesta dinàmica que vol visibilitzar el funcionament dels éssers vius per trobar l’equilibri en un ecosistema. Queda clar que tot està connectat en una xarxa molt i molt complexa, en què existeixen unes fortes interdependències. L’equilibri no és estàtic, al contrari, cal mantenir un cert moviment, adaptar-se a cada nova circumstància. Fins i tot es pot percebre un sentiment de formar part, com una petita cèl·lula, d’un organisme més gran, que s’autoregula amb la participació de tothom: no hi ha cap director d’orquestra, cap jerarquia. Fascinant?
Ara el dinamitzador introdueix una variant: de forma dissimulada toca l’esquena d’un dels participants, i aquest, després d’esperar uns cinc o deu segons, seurà a terra. De manera que les persones que l’havien seleccionat també s’asseuran, cinc o deu segons després, i així successivament. Primer a poc a poc, però cada vegada més ràpidament, la dinàmica acabarà amb totes les persones assegudes. De fet, podem dir que acabarà en un col·lapse d’aquestes poblacions.
Joanna Macy, que ha recollit aquesta dinàmica en el seu llibre Nuestra vida como Gaia, resumeix aquest funcionament del sistemes naturals amb la paraula interexistència : tots els éssers vius, humans i no humans, a partir de diferents mecanismes simbiòtics, estan connectats en una xarxa de dependències. Tres exemples. Les cèl·lules del nostre cos són producte de la simbiosi entre cèl·lules que vivien en ambients sense oxigen i un bacteri, la mitocòndria, que justament sap respirar. Les primeres algues que surten de l’aigua per viure a la terra ho fan associades amb un fong en una pràctica, també, d’intercanvi alimentari. A gran escala, també podem parlar de simbiosi entre vegetals i animals. El conjunt de plantes de la Terra s’alimenten del CO que expirem els animals, i els animals respirem (vivim) gràcies a la transformació del CO en oxigen que fan les plantes.
Aquesta explicació és el que científicament va desenvolupar Lovelock al parlar de la Teoria Gaia. I crec que és prou aclaridora per desafiar el model neoliberal, competitiu i individualista, que defensem en la nostra cultura occidental i que té expressions tan terribles com antinaturals: les polítiques antimigratòries, la despesa en armament per lluitar contra altres éssers humans o els models d’agricultura industrial que també, amb pesticides, practiquen la guerra a molts éssers vius. Totes contràries als mutualismes de què parlem i que ja estan portant-nos a veure que són moltes les poblacions humanes i no humanes que ja estan assegudes a terra en un ball macabre en el qual, més d’hora que tard, ens convidaran a participar.
Quin paper poden desenvolupar les institucions públiques per mirar de canviar la tendència? En el recent interactiu sobre justícia global publicat en aquest diari i les entrevistes i els articles que inclou, es desgranen moltes raons i arguments sociopolítics per exigir el compromís de les administracions d’aportar, com a mínim, el 0,7% del seu pressupost a programes de cooperació internacional i de defensa de la pau i els drets humans arreu. És una xifra insuficient, però simbòlicament potent, per demostrar de quin costat estem: ¿el de la dominació o el de l’ecodependència? Com va plantejar el poeta John Donne: “Cap home no és una illa sencera per si mateix. Cada home és una peça del continent. Una part de l’oceà”.
