Barcelona, futura capital de vedells?
No sé quina és la paraula. Però hi ha... Hi ha... Ais! Quina? Ais, no sé... però això de fer pagar a editorials i llibreries per posar la parada al carrer el dia de Sant Jordi a Barcelona ha... Quina seria la paraula? Perquè ja no és el preu... és la paraula, el terme, el mot, la cosa. Potser no és una paraula i és una frase: es ven tot a Barcelona?
Home, dona, marsupial, aquí li donaríem la raó a un dels millors eslògans de la Ciutat Comtal i comptada: “Aquí es despatxa tot”. Diuen, diuen, que el van parir post 1714. Vaja, com un Black Friday avantguardista amb les botigues encara plenes de sang. Tornar a aixecar persianes. Sempre. No som una nació: som una resurrecció. Roda el món i torna al Born, rediuen. És una frase feta, però també el títol d’un llibre, que torna a fer famosa la dita ja de segles dita abans de la matança de 1714. Roda el món i torna al Born el fa el 1910 el dibuixant, pintor, escenògraf, Oleguer Junyent (1876-1956). El paio va voltar tot el planeta: Marsella, el Caire, Aden, Bombai, Lahore, Caixmir, Agra, Calcuta, Colombo, Perth, Adelaide, Melbourne, Sydney, Manila, Canton, Nanquín, Pequín, Seül, Tòquio, Vancouver, Winnipeg, Chicago, Toronto, Quebec, Nova York, Londres i París. Toy ho va explicar amb dibuixos i fotografies. Posava a les mans dels barcelonins... el món. Va ser un bestseller. Es va vendre com salfumant per aigüera embussada. Ara, aquest llibre no es despatxaria i la ciutat ja està més que venuda a qualsevol de les ciutats per on va tombar Junyent. De fet només queda això.
Que li entrin a l’estudi. Sí, al de l’Oleguer Junyent. Que encara el té com va venir al món. Que li fotin, que li comprin, que lo-que-faci-falta. Ja no és l’obra d’un pintor, dibuixant, és la d’un dels gran col·leccionistes d’art medieval i arts decoratives d’aquest país. És un dir que un dia serà sí. Perquè encara en queden a Barcelona. Aquest és el futur, el demà. Perquè ara ja només es tracta d’entrar a les cases. Porta a porta. Per mirar de vendre-ho tot. Tot el que ha fet Barcelona. Venut el carrer, penetrem dins de les existències fetes portes, finestres, rebedors, passadissos, taules, cadires, pells, memòries, sentiments... Pis a pis. Eliminem les persones. Que no en quedi cap. No fos cas.
Això és el que deia l’arquitecte del GATCPAC (Grup d’Artistes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània), Josep Lluís Sert: "Les ciutats han de ser per a les persones i no les persones per a les ciutats". Era un moment (els anys vint i trenta del segle XX preguerres) que es somiava el futur. Perquè cada època somia la següent. Ara també es somia això: una ciutat sense persones. Bé, parlem-ne. En tot cas una Barcelona amb persones en venda. Com la Fira de ramaderia de Verden (Alemanya). Aquests dies la Baixa Saxònia és capital de les bèsties. Paguen fins a 61.000 euros per un vedell. Una cosa fora de sèrie. Com aquí fa segles. Quan al Born circulaven animals amunt i avall. Com un gran mercat de neó mediterrani, mundial. I a Barcelona hem passat de vendre bestiar a vendre persones. Perquè, sí, la ciutat, Barcelona, eren les persones. Muuuuuu!!!!
