El “barri chino” de Barcelona (1932)

Del reportatge del metge Pere Tarrés i Claret (Manresa, 1905 - Barcelona, 1950) a Flama (22-I-1932) revista de la Federació de Joves Cristians de Catalunya. Avui fa 120 anys del naixement de Pere Tarrés. Sacerdot des del 1942, va ser beatificat el 2004. Durant la guerra va atendre en campanya els soldats republicans ferits a les batalles de Valadredo i de l’Ebre. El 1946 va fundar la Clínica de la Mercè, edifici que des del 1957 és la seu de la Fundació Pere Tarrés, una vigorosa entitat d’acció social.

Carrers estrets, llargs, tortuosos. Carrers bruts, cases altes amb balcons misèrrims. Quant lluny s'hi veu la blavor del cel! Orfes de sol, una humitat fangosa cobreix els empedrats. Ambient tèrbol, ple de vida, però d'una vida anormal. Sentor de tabac, fum i aiguardent. Crits rogallosos, cante jondo, flamenco. Els dos carrers més característics d'aquesta barriada són el de l'Arc del Teatre, anomenat antigament carrer d'En Trenta, i el carrer de Migdia, que continua fins al carrer Nou, amb el nom de Cirés. Hem tingut sempre un veritable interès en l'observació dels trets psicològics més sobresortints d'aquesta barriada, que bé podem anomenar-la cosmopolita; i és amb un ver afecte, un afecte amarat de caritat cristiana, que hem fet aquesta informació. L'activitat de l'allau immensa de venedors ambulants és realment impressionant. Pel mig del carrer no pot passar ningú. Tothom ven i tothom compra, des d’articles de primera necessitat fins a les foteses més poca-soltes. Les peixateres amb una parada ambulant al bell mig del pas, esgargamellant-se criden la seva mercaderia regalimant aigua; venedors de verdura i fruita amb tots els graus de maturitat... Tomàtecs i taronges en paneres per terra; piles de cols, coliflor i bròquil, posades donen un colorit estrany. Els compradors passen lentament bo i cridant i interrogant preus, entre empentes i puntades de peu. La gent viu neguitosa; a la més petita cosa es despengen en paraules i d'aquestes van als fets, total: la cara esgarrinxada, algun ull de vellut i un nas com un tomàtec. El pa de cada dia. […] És un barri eminentment espanyol. No es parla altre idioma que el castellà amb totes les seves varietats dialectals. És el barri preferit per infinitat de persones que, creient-se que Barcelona és terra de promissió, abandonen la seva terra, de tots els punts d'Espanya, per venir-hi a viure i a treballar, aguditzant, dit sigui de pas, el paorós problema dels sense feina a casa nostra; i aquesta bona gent, quan es troben sense feina i sense pa, després d'haver intentat ingressar en algun "Cuerpo" o en alguna empresa de construccions i haver obtingut un resultat negatiu en tot, es proveeixen d'una panera, i a vendre falta gent, al carrer d'En Trenta. [...] Ha passat un sacerdot entre dues fileres d'homes desvagats, de mirada irònica i insolent. Portava el breviari a la mà i la vista fita a terra. Anava de pressa. S'ha ficat en una entrada fosca, horriblement bruta. Ha portat l'Amor a un malalt agonitzant! En sortir ell hem entrat nosaltres. Una escala plena de criatures entre els tres i els set anys. Un pis ple d'habitacions, a cada una d'elles una família, composta almenys de cinc persones. En una d'aquestes una malalta agonitzant. La sublimitat del ronc agònic contrastava amb la misèria imperant. Dos nins dormien en un matalàs sobre dues cadires. Una nena de cinc anys feia de mainadera a una altra d'un. El pare capcot contemplava una vida que s'apagava. Habitació fosca. Una espelma imprimia visatges estranys als presents. Medicines, tasses, mosques, misèria. Vida i mort. La vida real. [...] Quins dolls de caritat manquen per totes aquestes barriades! És precís veure-ho. [...]