La quinzena espantosa
En els primers 15 dies del 2026, Trump ha capturat el president de Veneçuela i ara va per Groenlàndia, mentre amenaça el règim islàmic de l’Iran. L’hem sentit dir que només hi ha un límit per al seu poder, que és la seva pròpia moral, que el dret internacional no li cal.
Sap que escandalitzant-nos aconsegueix atenció i la desvia dels temes dels quals no vol que es parli (és el que ha fet Ayuso posant les dones de l’Iran i Julio Iglesias a la mateixa frase) i que, alhora, va estovant els cervells perquè les seves intencions vagin sent païdes i acabin sent acceptades.
Però d’aquesta quinzena fatal, el més horrible és que el seu govern hagi qualificat de “terrorisme domèstic” el que estava fent Renee Good, la dona que va ser assassinada a sang freda per la policia de fronteres desplegada a Minneapolis. És horrible per la mentida indecent que contradiu les imatges que tothom ha vist, i perquè estableix una nova normalitat: l’ICE et pot matar pel carrer sense cap motiu. La policia nord-americana sempre ha estat de gallet fàcil, però la mort de Good s’acosta a l’execució pública. Quines ordres ha d’haver rebut i en quina cultura de cos ha de viure un policia per actuar d’aquesta manera? Que el govern americà defensi l’assassinat envalenteix els policies i arronsa la ciutadania.
És un pas més en la militarització dels carrers i de la vida americana, que ja és prou violenta en un país amb més armes de foc que persones. El pronòstic és espantós: estan donades les condicions perquè, un mal dia, un policia lleial a Trump dispari no contra un ciutadà desarmat sinó contra un policia d’algun altre cos. Quan un president diu que no necessita el dret internacional és que tampoc deu necessitar el dret nacional. Penseu en la foto oficial de Trump. Aquella mirada amenaçadora s’està convertint en la llei.
