La Xina, la 'revolució Trump' i el Sud Global
En el panorama internacional en què estem instal·lats després de la recent revolució Trump, hi ha dos factors globals que mereixen atenció: la Xina i l’anomenat Sud Global.
Xina. Fa poques setmanes es va publicar el Document sobre la política de la Xina vers l’Amèrica Llatina i el Carib (desembre 2025) del ministeri de Relacions Exteriors xinès. És un text rellevant, especialment després de la intervenció dels EUA a Veneçuela. No es tracta d’una resposta al molt citat i comentat document de l’administració dels Estats Units Estratègia de seguretat nacional (novembre 2025), però deixa clars els objectius i estils del govern xinès (utilitzo la traducció publicada per l’Observatorio de la Política China).
Un primer contrast entre els documents americà i xinès és el llenguatge. Si el document del govern Trump parla dels objectius sense complexos ni retòriques abstractes tot diluint la frontera entre els àmbits d’actuació públics i privats, el document xinès ho fa en termes més amables vers “un món multipolar igualitari i ordenat i una globalització econòmica universalment beneficiosa i inclusiva”. Els valors proclamats giren al voltant d’un desenvolupament basat en la sobirania (no-ingerència), la cooperació, la coexistència pacífica i el benefici mutu entre parts presentades en règim d’igualtat. El document presenta 5 programes d’actuació (que no detallo): solidaritat, desenvolupament, civilitzacions, pau i dels pobles.
Tanmateix, no costa gens veure en aquest document també un to de nacionalisme imperial, més contingut però clar, que l’acosta al document nord-americà. D’entrada s’afirma que es dona per descomptat que els interlocutors llatinoamericans accepten “el principi d’una sola Xina”, que "Taiwan forma part inalienable del territori xinès" i que donen suport la reunificació de la Xina. Posteriorment, el document reflecteix una clara asimetria en les relacions bilaterals “igualitàries” d’aquests estats amb la Xina, que és sempre l’actor rellevant. Es convida els estats llatinoamericans a participar en les institucions i en les polítiques que ja estan fent actualment les autoritats xineses. Finalment, es defensen les institucions, el “dret internacional”, la solució pacífica de les disputes, inclosos “el comerç d’armes i la cooperació en tecnologia militar”. És un document que paga la pena de conèixer. I fer-ho des del rerefons complex, però molt rellevant, del Sud Global.
Sud Global. Un altre document convenient de llegir és l’informe Fulcrums of Order. Rising States and The Struggle for The Future, del think tank nord-americà Center for Strategic & International Studies (Washington, desembre 2025). El cor de l’informe és l’anàlisi de vuit “estats frontissa” que són líders regionals: el Brasil, l'Índia, Indonèsia, Mèxic, Turquia, l'Aràbia Saudita, Sud-àfrica i els Emirats Àrabs Units.
Malgrat que la perspectiva adoptada és la de la seguretat dels EUA, estableix un ball de llums i ombres que aquests estats del Sud Global poden jugar en els pròxims temps. En la majoria de casos aquests estats tenen més relacions comercials amb la Xina que amb els Estats Units, però, de fet, juguen diversos partits alhora –també amb els EUA– en funció dels seus interessos i en tots els àmbits, inclosos el tecnològic i l'energètic –tant de caràcter fòssil, com les energies verdes i la “renascuda” energia nuclear.
Es tracta d’estats interessats a construir unes institucions internacionals, començant per l'ONU, que siguin més inclusives i superin la lògica internacional posterior a la Segona Guerra Mundial (canvis que també podrien beneficiar els perdedors de la guerra, principalment Alemanya i el Japó).
Cal retenir que si l’any 1990 els països de l'OCDE suposaven el 80% del PIB global, avui es calcula que suposaran només el 40% l’any 2030 (60% la resta del món). I això suposa una oportunitat mútua tant per als estats del Sud Global com per als EUA i la Xina. Els conceptes clau del repte: desenvolupament, inversions, comerç i xarxes d’influència política i cultural.
Sembla clar que la lluita global d’hegemonies passa avui pels Estats Units i la Xina. El 70% dels estats del món comercien avui més amb la Xina que amb els EUA. De fet, sabem que la Xina ha invertit 679.000 milions de dòlars en quasi 150 països en el període 2012-2023 a través de l'anomenada Belt and Road Initiative (els préstecs estan quantificats entre 1,1 i 1,5 bilions, com indica Rajah-Albayrak a China Versus America on Global Trade, Lowy Institute (gener del 2025).
Tanmateix, les relacions EUA-Xina no són simplement competitives. Tots dos països estan interessats en principi en un món que sigui predictible, estable i basat en el lliure comerç i una coexistència entre ells el màxim de pacífica. Però aquest interès mutu coexisteix inevitablement tant amb la disputa per l’hegemonia en el front tecnològic i energètic com en el front d’unes àrees territorials d’influència que no suporten ingerències del rival. Crec que les decisions de l’administració Trump es poden emmarcar en la tensió entre aquests tres vèrtexs. En tot cas, el paper dels “estats-frontissa”, els seus acords, aliances i estratègies constitueix un factor a seguir a partir d’ara per entendre els pròxims girs internacionals.
Amb l’acció recent dels EUA a Veneçuela, la Xina ha perdut peu a Amèrica Llatina i el Carib. I els Estats Units han reforçat el seu paper i el del dòlar en l’àmbit del comerç internacional. Quina pot ser la reacció xinesa? D’acord amb sinòlegs contrastats com Xulio Ríos, la Xina no està disposada avui a un enfrontament militar amb els EUA.
Són temps de canvis. I els europeus, bàsicament, observem.
