L’estat del benestar i el malestar d’Europa
Les societats europees viuen un malestar difícil de resumir. És econòmic, però també cultural, generacional i territorial. Es tradueix en la sensació que les promeses de la democràcia arriben tard o no arriben mai. I és el context que aprofiten cínics i populistes per erosionar la confiança en les institucions i convertir migrants, feministes o Brussel·les en culpables.
En aquest magma de frustracions, el fil que relliga moltes experiències diferents i les fa políticament explosives és que, en els darrers vint anys, la Unió Europea ha anat acceptant un nivell de desigualtat que abans hauríem trobat intolerable.
És cert que, des del primer dia, la construcció europea ha estat una combinació d’idealisme i d’interessos: “mai més la guerra”, però també mercats a protegir, interessos a preservar, prejudicis que costen de morir. Però avui, a la Unió Europea, l’1% més ric té cinc vegades més riquesa que tot el 50% inferior; el 1960, aquesta distància era menys de la meitat.
També ha canviat el relat que justifica la construcció europea. La primera missió va ser neutralitzar les guerres amb prosperitat compartida: l’estat del benestar. Quan la pau a Europa semblava irreversible (i fins a Ucraïna ho semblava), la missió va ser gestionar els beneficis de la globalització: mercat únic, euro, lliure circulació de capitals i béns. Ara sabem fins a quin punt, a més de beneficis, la globalització també crea perdedors, i els perdedors tenen dret a ser i a sentir-se representats.
La paradoxa és que allò que més importa a la vida quotidiana (salut, educació, feina digna, habitatge) és justament on la Unió Europea té menys competències legals i menys legitimitat directa. Harmonitzar normes bancàries o mercats energètics és relativament fàcil; garantir salaris mínims decents, una fiscalitat justa per a les multinacionals o el finançament sostenible dels hospitals ho és molt menys.
El resultat és una Europa percebuda com a poderosa allà on fa por (regulació financera, disciplina fiscal) i feble just on la ciutadania voldria que fos forta. Hem construït economies que remuneren generosament les transaccions i infravaloren les cures, i parlem d’ortodòxia fiscal i competitivitat com si fossin lleis de la física. Europa no viu en un oasi: necessita empreses productives per sostenir l’estat del benestar. Però competir és una condició, repartir és una elecció: dins les mateixes regles globals, alguns països concentren més la riquesa i d’altres menys. La diferència no la fa el mercat, sinó les decisions col·lectives, i per això ha de servir la Unió Europea.
Hi ha àmbits on aquesta contradicció és especialment flagrant. Per exemple, la salut de les dones: què pensar d’unes institucions que s’escandalitzen per una dècima de dèficit públic però no consideren una crisi que uns assaigs clínics pensats per a cossos masculins matin 130.000 dones l’any al món i costin 52.000 milions d’euros? On és la competitivitat?
Aquí la UE podria marcar una diferència enorme, afegint condicionalitats d’equitat a les econòmiques per ser a la vegada més competitiva i més justa. Però només ho farà si la societat civil, la comunitat científica, els moviments ciutadans, decideixen que tolerar aquesta bretxa és tant injust com ineficaç, i ho demostren amb pressió organitzada. No falten dades, ni capacitat, falta voluntat.
Aquesta lògica val tant per a la salut de les dones com per a altres decisions que semblaven impossibles fins que la ciutadania ha fet sentir la seva veu. L’OCDE ha demostrat que l’impacte dels mòbils en l’atenció i l’aprenentatge ha estat més negatiu que el de la pandèmia, però les institucions i els poders públics, europeus com nacionals, s’han mobilitzat només quan famílies, docents i professionals de la salut han aixecat la veu i han exigit canvis concrets.
Aquesta és la realitat d’avui: amb institucions cansades, polarització política i majories fràgils, ningú es mou si no sent la pressió. Ho hem vist amb Gaza: la Unió Europea ha reaccionat massa poc i massa tard i, tanmateix, els pocs passos que s’han fet no s’expliquen per epifanies morals de les institucions, sinó per la pressió sostinguda de la societat civil, als carrers, als mitjans i a les urnes. Som nosaltres qui podem fer insuportable la indiferència.
Rebecca Solnit ho ha resumit amb precisió: l’esperança no és creure que tot anirà bé, sinó assumir que el futur no està escrit i que el que fem importa. Si volem que la Unió Europea estigui a l’altura de les seves paraules, hem d’acceptar que, avui, és en la mobilització de la ciutadania on es decidirà si el projecte europeu es marceix o reneix.
Com fer sostenible l’estat del benestar a Europa? Com alleujar el malestar? Els problemes són massa complexos per resoldre’ls amb un eslògan. Però, si hagués de triar una sola mesura amb possibilitat real de canviar les coses a millor, seria garantir una presència molt més gran de dones en posicions de responsabilitat. No perquè siguin millors per natura, sinó perquè l'evidència demostra que, quan hi són de veritat, és més fàcil que la salut, l’educació, les cures i la dignitat material passin al centre de l’agenda.
Circula una vella anècdota, probablement apòcrifa, en què un periodista pregunta a Gandhi què pensa de la civilització d’Europa, i ell respon: “Crec que seria una bona idea”. Per a la UE, la pregunta avui és semblant: de què serveix parlar de valors europeus si una part creixent de la ciutadania viu amb la impressió que, passi el que passi, el sistema la deixarà enrere? El problema no és només que hàgim tolerat massa desigualtat, sinó que ho hem fet sense revisar el marc conceptual que ho ha fet possible.