Les dones catalanes i el repte d’aquest 1931
Peces històriques
D’Albina Francitorra (Barcelona, 1912 - 2013) a Nosaltres sols! (20-VI-1931), diari de l’ala més extremista i exaltada del separatisme català de fa noranta-cinc anys. Francitorra, periodista i escriptora com la seva filla, Montserrat Roig, i el seu marit, Tomàs Roig i Llop, va publicar quan tenia 19 anys aquest article d’un feminisme i patriotisme desconcertants. Aquest diumenge és el Dia Internacional de les Dones.
Aquests d’ara són instants decisius dels quals depèn el futur de Catalunya [faltaven vuit dies per les primeres eleccions generals de la Segona República espanyola], instants d’angoixa i d’emoció immenses, en què tots els catalans tenim el deure de fitar els ulls esperançats vers el més enllà. [...] Hem de vèncer: aquest és el mot que ha d’ésser la nostra divisa. Hem de vèncer, perquè així ens ho mana la sang vessada pels nostres avis, que perderen la vida lluitant per la llibertat de Catalunya i que mentre s’escapava llur darrer sospir, confiaren que nosaltres, llurs descendents, aconseguiríem llur ideal. [...] Necessitem que les dones de Catalunya sense excepció ni d’intel·ligència, ni d’estament, ni d’edats ni tampoc d’estat treballin per la nostra terra i per la nostra causa. [...] Germanes gentils i encisadores que sou la poesia de la nostra terra, escolteu les paraules que us adreça una dona catalana: ensems que us feu dones, feu-vos més i més catalanes i sigueu-ho per damunt de tot. Formeu la vostra ànima per oferir-la plena d’aquest sant amor, al vostre estimat, que si com vosaltres sent el mateix anhel per Catalunya, us agrairà aquest gentil present, i si, pel contrari, ha restat fred a les angoixes que ha travessat la nostra pàtria, sentirà vergonya de la seva inferioritat davant vostre i esmerçarà totes les seves forces per esmenar aquesta falta. Encara que per arribar a abrandar-vos d’aquest amor per Catalunya haguéssiu de perdre un xic de la vostra feminitat, no torneu enrere; penseu que quan, tancades dins l’estoig matern, el vostre ésser era encara un secret per a tothom, vosaltres ja éreu catalanes. No us avergonyiu jamai de proclamar ben alt el vostre pensament. Parleu sempre la vostra llengua, de més bella no n'hi ha cap altra; penseu que “jo estimo” val per mil “te quiero”, i quan els vostres fills barbotegin els primers mots, quan estirin les manetes per cridar-vos, ensenyeu-los a dir “mare”, que és el nom més formós que puguin mai pronunciar llavis humans; quan les primeres pregàries infantils s’enlairin com encens fins als peus mateixos del Creador, que sigui en català. I per últim, si alguna volta la llibertat de Catalunya reclama a l’estimat, que siguin les vostres mans les que li portin el fusell, i els vostres cants els que l’encoratgin per la lluita, i si per desventura una bala enemiga el fa caure, com el vent les fulles seques, que siguin els vostres braços els que amorosos el recullin, i els vostres llavis els que el besin per darrera volta com a jurament d’eterna fidelitat.
