Que ningú de l’Institut Català Internacional per la Pau veiés cap pega a posar la frase “Que aprenguin català!” com una mostra de racisme o exclusió és un error que costa de pair. Segurament és un indici més, i no menor, de fins a quin punt hem perdut aquell gran consens polític i social que havíem tingut des del final de la dictadura franquista al voltant de fer del català la llengua de tothom, i de fer-ho com el mínim comú múltiple de la convivència en un país que no té el poder polític d’expedir carnets d’identitat ni de posar a les seves lleis que el coneixement de la llengua és obligatori.
Amb els anys, la derrota del Procés, el profund canvi demogràfic i la dimissió silent, cansada, colpejada en l’autoestima de massa catalanoparlants en l’ús social de la llengua perquè que no volen problemes, hem passat de la il·lusió per compartir al català a un deixar-ho estar, a una por de ser titllat de primmirat, de supremacista i, fins i tot, en una pirueta històrica de món al revés absolutament inadmissible, de feixista, com ha passat en públic recentment. Només falta que una opció catalana d’extrema dreta faci un considerable forat electoral i que això sigui aprofitat pels que van perseguint el català per les escoles perquè tota la llengua en quedi tacada i augmenti l’acomplexament dels parlants.
Sempre que escric sobre la llengua esmento la meva experiència diària, perquè el debat del paper imprès no pot substituir la prova del carrer, i aquesta també està feta de milers de nouvinguts que no només no tenen cap problema amb el català, sinó que el fan servir, a les botigues, als restaurants, als taxis. Ensenyar el català és incloure, no excloure. Tinguem més confiança en nosaltres mateixos.
