Per què Bill Gates s'equivoca

Abans de la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic d'enguany (COP30), que ara es reuneix a Belém, al Brasil, Bill Gates, que presideix i finança la fundació que porta el seu nom, va publicar un assaig titulat Tres dures veritats sobre el clima. La primera de les veritats és: "El canvi climàtic és un problema greu, però no suposarà la fi de la civilització".

Gates reconeix que el canvi climàtic és "un problema molt important", que "cal resoldre'l" i que "cada dècima de grau d'escalfament que prevenim és enormement beneficiosa perquè un clima estable facilita millorar la vida de la gent". Tanmateix, dir que el canvi climàtic no serà la fi de la civilització disminuirà la nostra urgència a l’hora d’actuar per mitigar-lo. Per tant, hauríem de preguntar-nos si aquesta "veritat" és realment certa.

Gates defensa la seva afirmació categòrica que el canvi climàtic "no serà la fi de la civilització" amb un gràfic que mostra que, fins i tot si els països no fan més que continuar fent el que fan ara, "l'escalfament global probablement serà inferior a 3 °C el 2100". Més precisament, el gràfic suggereix que, si els països es mantenen iguals, el 2100 la temperatura mitjana global serà 2,9 °C per sobre del nivell preindustrial.

Suposem que estem d'acord que, tot i que un augment de la temperatura global de 2,9 °C faria inhabitables algunes parts del nostre planeta a causa de la calor extrema o l'augment del nivell del mar, encara hi haurà prou zones adequades per permetre que la civilització humana continuï. La pregunta és la mateixa: l'augment de temperatura s'aturarà als 2,9 °C?

Per argumentar que serà així, Gates ofereix un relat detallat de les innovacions tecnològiques que ell considera que podrien permetre'ns avançar cap a les emissions zero abans de finals de segle. Però passa per alt una cosa críticament important.

La Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC), que ha estat signada per 198 parts, incloent-hi tots els estats membres de les Nacions Unides, data de la Cimera de la Terra celebrada a Rio de Janeiro el 1992. L'article 2 de la Convenció estableix que el seu objectiu final és assolir "l'estabilització dels gasos d'efecte hivernacle a l'atmosfera a un nivell que eviti la interferència antropogènica perillosa amb el sistema climàtic".

La Convenció no va posar cap límit específic sobre quin nivell d’escalfament global es podia tolerar sense interferència antropogènica perillosa amb el nostre clima. Els països tenien opinions diferents sobre això i la ciència encara s'estava desenvolupant.

Divuit anys més tard, però, a la 16a Conferència de les Parts de la CMNUCC (COP16), a Cancún, la ciència havia avançat prou perquè s'acordés que, per evitar el perill, l'escalfament global s'havia de limitar a 2 °C per sobre dels nivells preindustrials. Després, el 2015, amb més proves que mostraven l'amenaça de l'augment del nivell del mar per als estats insulars de baixa altitud, l'acord es va refinar encara més a la COP21 a París per mantenir l'augment "molt per sota" dels 2 °C mentre es "perseguien els esforços per limitar l'augment de temperatura a 1,5 °C".

Tota la crítica del límit dels 2 °C ha estat en el sentit de dir que és massa alt. Per exemple, una revisió d'experts de dos anys va informar a la CMNUCC el 2015 que "el concepte de «barrera de seguretat», en el qual fins a 2 °C d'escalfament es considera segur, és inadequat, i per tant seria millor veure'l com un límit superior, una línia de defensa que cal defensar estrictament, mentre que menys escalfament seria preferible".

Cap país important, ni cap organisme expert autoritzat, ha suggerit que poguéssim augmentar amb seguretat el límit dels 2 °C. La raó principal no és que la civilització no pugui sobreviure en un món que sigui 2 °C més càlid que el món preindustrial, o que, com assenyala Gates, sigui més fàcil millorar la vida de la gent quan el clima és estable. La raó principal és que, una vegada l'escalfament global supera els 2 °C, el risc d'activar bucles de retroalimentació positiva augmenta significativament. Aquests bucles poden augmentar encara més les temperatures globals fins i tot si hem reduït a zero, gràcies a les innovacions tecnològiques que Gates esmenta, les emissions de les quals els humans són directament responsables.

Tres d'aquests bucles de retroalimentació són particularment importants:

1) Quantitats immenses de carboni estan retingudes en la matèria orgànica actualment congelada al permagel àrtic. Per sobre dels 2 °C hi ha un alt risc que la matèria orgànica es fongui ràpidament i es descompongui, alliberant diòxid de carboni i metà (un gas d’efecte hivernacle molt més potent), cosa que incrementaria l’escalfament global i provocaria un desglaç encara més gran;

2) El gel, tant si és a terra com a l’oceà, reflecteix la radiació solar. Un cop les capes de gel de Groenlàndia, l’Antàrtida i l’oceà Àrtic comencin a fondre’s, les superfícies de terra i d’aigua més fosques que quedin exposades absorbiran més escalfor del sol, fet que provocarà que es fongui encara més gel;

3) L’Amazònia és un altre gran dipòsit de carboni. A mesura que les temperatures superin els 2 °C, els boscos poden començar a morir, alliberant el carboni emmagatzemat a l’atmosfera.

Quan incloem aquests i altres bucles de reforç en els nostres càlculs, no podem deixar de banda fàcilment l'amenaça que el canvi climàtic suposa per al futur de la nostra civilització.

Gates busca rebaixar l'amenaça existencial que planteja el canvi climàtic per "posar el benestar humà al centre de les nostres estratègies climàtiques". Però això no ens diu com hauríem de ser de tolerants amb el risc de crear un clima que serà desastrós per al benestar humà durant segles. Tolerar 2,9 °C d'escalfament el 2100 pot ser, a llarg termini, molt pitjor per al benestar humà que fer tot el possible per mantenir l'escalfament per sota dels 2 °C.

Copyright Project Syndicate