En bucle
Som al mes de gener i fa calor. Prou calor per oblidar els jerseis a l’armari. I encara hi ha persones que demanen que arribi l’estiu. I encara hi ha persones que diuen que fa bon temps. És evident que no ens posarem mai d’acord. Tot i així, la convivència va sobrevivint malgrat la sensació de bucle històric en què estem immerses. El que assenyala sense discreció la gran diferència és el temps climatològic, el desmesurat canvi mundial que ens acabarà afectant més a tots. Si és que ja no ens afecta a la majoria. I per contrarestar un canvi fatal sembla que hem de perpetuar un ordre nefast. Trump avançant en una cursa electoral en un acudit de mal gust, encara que aquesta vegada ningú se sorprendrà d’una victòria que ja canten fins i tot les sirenes. Mira que hi ha gent als EUA com per variar una mica el rumb, però és simptomàtic veure aquest planter electoral tan poc il·lusionant. Certament, no és un problema exclusiu dels EUA ni Trump és l’única reencarnació de tots els mals. L’extrema dreta també va guanyant posicions a Europa per imposar unes idees més velles que els dos candidats estatunidencs junts. Quin sentit té repetir la història per empitjorar-la? O el problema és que volem trobar un sentit a tot?
Més bucle. Les idees i opinions són lliures, però ets més lliure si tens unes opinions conservadores i de dretes. Això no és nou. Tampoc. El món fa temps que va en la direcció oposada al que moltes voldríem, i per això recordem velles revolucions i mirem d’inventar-ne algunes. Per això les idees d’una actriu basca que es posiciona en un conflicte polític són molt més reprovables que la decisió d’un esportista patriòtic espanyol de representar un altre país que, sense subtileses, ataca sistemàticament els drets humans i especialment els de les dones i les persones homosexuals. Això sí, defensa els valors del tenis masculí heterosexual i se suposa que amb això ja n’hi ha prou. No barregem política i esport, per favor. Hahahaha.
Més rotondes. Relacionar l’independentisme amb el terrorisme facilita molt les coses a l’ordre nacionalista espanyol, incapaç d’entendre un moviment d’alliberament sense violència. Però resulta tan grotesc sentir-ho una vegada darrere una altra que només et pots preguntar quanta maldat acumula aquesta gent que ens vol a tots tancats a la presó per defensar unes idees legítimes i reclamar-les encara més legítimament. On és l’odi? Qui el sent? Quantes generacions més de catalans hauran de reclamar poder parlar la seva llengua al seu país si és que han de venir més generacions de catalans que parlin en català? Quants anys més l’estat espanyol tirarà del terrorisme per defensar la seva unitat intocable?
Més voltes. El canvi de govern a Polònia torna a posar sobre la taula el dret a l’avortament, radicalment extingit amb l’anterior mandat. Però encara és un dret que ha de discutir un Parlament, que ofèn l’Església i que limita les dones en l’exercici de la seva llibertat. El que es pot llegir com una bona notícia, que ho és per a les dones poloneses, continua sent un tema no resolt arreu i que acaba sent decidit, en bona part, pels homes. I sí, hi ha moltes dones en contra de l’avortament. Bucle i bucle.
Així que no sé si és per la calor extrema del mes de gener, però estem en una mena d’estat letàrgic del qual no acabem de sortir. Donen alè les manifestacions a Alemanya en contra de l’extrema dreta i les d’arreu del món en contra del genocidi a Gaza. Però l’ordre mundial sembla que no s’immuta. Està refotudament cofoi escrivint una història que hem llegit mil vegades. I que ja cansa.
