Amnistiem alienígenes
L’esperit del Procés ha acabat per posseir els cossos de dirigents del PP i del PSOE, i fent-los dir enormitats que no fa tant no eren imaginables. Allà tenen el cas desventurat d’Esteban González Pons, algú de qui és just dir que mai ningú havia arribat tan lluny fent tan poc, afirmant que el Tribunal Constitucional presidit per Conde-Pumpido és “un càncer per a l’estat de dret” i amenaçant que ves que el PP no hi presenti més recursos, com si fos un client descontent. És cert que després González Pons es va desdir de les seves paraules, però allà queda, al mig de la seva hemeroteca, aquest míssil difícil.
Tampoc queda enrere el ministre de Presidència i Justícia, Félix Bolaños, en formular (hem d’entendre que de forma retòrica) la pregunta de la setmana: “Siguem seriosos, ¿de veritat algú creu que és comparable el Procés amb el terrorisme que va patir Espanya durant dècades?” És interessant, perquè, de fet, la d’ETA i altres formes de terrorisme no és la comparació més salvatge que s’ha aplicat al Procés, o a l’independentisme català. L’independentisme (i, a partir d’aquí, també “els catalans”, una entitat abstracta contra la qual es pot disparar tant com es vulgui) ha estat comparat amb l’Alemanya nazi, amb la Unió Soviètica de Stalin, amb la Cambodja de Pol Pot, amb el franquisme i amb un nombre indeterminat de sectes destructives. Són comparacions que s’han fet, ja que el ministre s’ho pregunta, amb absoluta seriositat i des de tribunes ben circumspectes, algunes de les quals vinculades amb el PSOE, o des de dins del PSOE mateix.
De fet, una de les feines àrdues que té el PSOE actual, el de la llei d’amnistia, és rectificar el rumb de l’opinió pública. I fer-ho després d’anys i panys d’establir al centre del debat polític espanyol que a Catalunya hi havia independentisme perquè la població havia estat manipulada per unes elits d’una capacitat criminal a mig camí entre la màfia siciliana i una dictadura sanguinària. Tindran feina, perquè aquest fals discurs han prosperat també, en bona mesura, amb l’anuència dels socialistes. La política ja té aquestes ironies, i ara no és només l’independentisme el que es veu obligat a fer renúncies. També el nacionalisme espanyol ha de recollir cable i desfer el camí de la confrontació, tret que vulgui quedar-se en aquest espai en què, des de la cúpula dels partits sistèmics, es diuen coses tan antisistema com que el TC és un càncer per a l’estat de dret.
La cirera de tot això han hagut de ser les esmenes que amnistien una modalitat, prou fantasiosa i fins ara mai vista, de terrorisme incruent. S’ha hagut de fer així perquè, a pesar que en tot el Procés no hi ha hagut mai terrorisme ni res que se li assembli, hi ha jutges que afirmen que sí que n’hi ha hagut, i als jutges no se’ls pot desautoritzar. La judicialització de la democràcia sí que vulnera l’estat de dret, i deixa els ciutadans a la intempèrie de l’abús de poder i la represàlia ideològica.
