El cafè de la Carmen

Llegeixo a l’ARA la història de la Carmen, que, de viatge a les Canàries, va patir una infecció “que li va provocar una necrosi als teixits de la cara i la va inhabilitar per complet”. No podia parlar, ni menjar o beure. Després de passar per tres UCI sense solució, el doctor Joan-Pere Barret, cap del Servei de Cirurgia Plàstica i Cremats de l'Hospital Vall d’Hebron, li va proposar “fer un trasplantament de cara”, que és una intervenció difícil i a les beceroles de la ciència. “Ara sortir al carrer no m'importa, torno a menjar, puc prendre cafè. Torno a fer vida normal", ha dit.

Aquesta frase m’ha commogut per la tremenda senzillesa. La Carmen ja no té por o vergonya de sortir al carrer i ser observada de reüll. Torna a gaudir del meravellós, mai prou valorat, anonimat. Ja torna a “no ser ningú”. Una dona amb signes del temps a la cara (no pas els seus) que fa les coses que fem tots quan som al carrer. I, d’entre totes, destaca “prendre cafè”. Quina senzillesa i quina magnificència destacar, d’entre tot el que es pot menjar o beure, el cafè. Aquesta beguda que pot ser el començament, si esmorzem, o el final, si dinem. La que serveix per dir “Vull anar a parlar” i la que serveix per dir “Aturem-nos un moment”. A la meva mare, que mai havia sortit de casa, anar a prendre “un cafè de bar” li semblava la màxima expressió del luxe, de sentir-se “regalada”. Per què ens agrada? Em costa de dir. Però la Carmen m’ha fet pensar en aquestes coses del dia a dia que tendim a no valorar (i perdoneu, que sense voler gairebé cito Momentos, de Julio Iglesias). Tornar a prendre cafè. És com tornar a ensumar després d’haver perdut l’olfacte per la covid. Voldria convidar la Carmen a un cafè i escoltar-la molta estona.