Cartes al Director 16/08/2015

Reflexions des de Granada

Estic gaudint d’unes vacances a Granada, des d’on responc serenament a alguns amics que difonen la idea que, a Catalunya, s’incita l’odi cap als altres.

Alguns anomenen “incitar a l’odi” el simple fet de manifestar opinions o oferir dades. Per exemple, informar sobre indicadors econòmics, accions judicials, valors demogràfics, recursos per combatre l’atur, etc. Davant d’aquestes dades, alguns opten per desacreditar: “Vostè divideix la gent i genera odi”, diuen. Però gairebé mai esmenten els fets.

Qui manifesta la seva opinió en un entorn de llibertat política no sol odiar: el coneixement i l’estudi haurien de permetre la resolució dels conflictes. En canvi, respondre de males maneres manifesta ressentiment i aquest és l’origen de l’odi.

Per això, defenso la legítima emancipació de Catalunya.Amics per sempre amb tots, però canviant la manera de conviure. Això és odi?

XAVIER SERRA BESALÚ, GIRONA

Una llei tardana

Benvinguda aquesta llei 24/2015, del 29 de juliol, de mesures urgents per fer front a l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica. Però arriba amb retard: aquesta llei difícilment repararà els dèficits causats durant els últims anys de bombolla immobiliària.

Al preàmbul de la llei es reconeix que Catalunya és “una de les comunitats autònomes més afectades per la crisi”, i que la situació d’emergència social actual contrasta amb “els ingents beneficis obtinguts per les entitats financeres i empreses de subministraments”.

Mentre les grans corporacions financeres no estiguin regulades fiscalment (amb l’objectiu d’evitar que es produeixin els desajustaments econòmics que provoquen aquesta greu situació), el nombre de famílies que es van empobrint cada dia serà més gran.

Espero i desitjo que amb la independència canviem aquesta injusta situació, perquè amb la dependència actual anem cada dia a pitjor.

JORDI BUFURULL GALLEGO, CASTELLTERÇOL

És en la família

És en la família, aquesta comunitat d’amor que anomenem “església domèstica”, on s’aprèn a demanar permís, a dir “gràcies”, a dominar l’agressivitat i també a demanar perdó. Aquests petits gestos ajuden a construir una cultura de la vida compartida i de respecte al que ens envolta.

I, no ho oblidem, la família és també l’hospital més proper, la primera escola dels nens, el grup de referència imprescindible per als joves i el millor asil per als ancians.

Constitueix la gran riquesa social que altres institucions no poden substituir. Per això ha de ser ajudada i potenciada, per no perdre mai el just sentit dels serveis que la societat presta als seus ciutadans, que no són una forma d’almoina sinó un veritable deute social respecte a la institució familiar, que tant aporta al bé comú de tots.

ENRIC BARRULL CASALS, GIRONA

El meu futur... i avui, què?

Quan anava a l’escola, la mestra ens preguntava què volíem ser de grans: uns doctors, altres cuiners, molts futbolistes... Arribats als 26 anys, després de superar l’ESO, el batxillerat, un grau en dret i un postgrau en mediació, em pregunto: i ara què?

He treballat des dels 16 anys per pagar-me els estudis, fent d’entrenador de futbol, de becari de l’administració pública, fent substitucions en un banc i, ara que estic format i després d’una pila d’anys plantejant-me el meu futur, el resultat és: l’atur.

No em fa vergonya dir que formo part dels 57.206 aturats a la província de Tarragona, dels 501.785 aturats a Catalunya i els 4.046.276 a Espanya el mes de juliol del 2015. I puc dir ben alt que no m’estic a casa mirant la televisió, sinó que estic trucant a portes, buscant en portals d’ocupació aquella feina per al meu futur més proper, el d’avui. Milers de joves com jo han agafat la maleta i ho han deixat tot, però crec que a casa meva hi tenim les millors empreses, i estic capacitat per ocupar aquesta feina que tant desitjo.

JOSEP M. AGELL SIMAL, REUS

‘Noves avantguardes’

Si us decidiu, tot i la canícula, a pujar al Museu Nacional d’Art de Catalunya per admirar les seves col·leccions, us trobareu amb la sorpresa que s’hi han incorporat dotze obres de videoart que suposadament interactuen amb la resta d’obres al llarg de part del recorregut de la col·lecció permanent del MNAC. De fet, hi fan nosa.

No deixa de sorprendre la insistència per incorporar les noves avantguardes en un museu que no disposa de prou espai per exposar. És evident que, per a aquestes coses, ja es va edificar expressament el Museu d’Art Contemporani al cor de la ciutat...

JORDI PAUSAS, PARÍS

Procés sobiranista: només sentiment?

Sentir-se català o espanyol és suficient per defensar una postura política? ¿Cal atribuir el procés sobiranista a un sentiment i, per tant, no a un pensament racional?

Hauríem de ser capaços d’anar més enllà i ser conscients que la independència de Catalunya no pot ser una elecció basada només en el que ens diu el cor.

No em malinterpreteu, en les eleccions del 27-S el meu vot anirà a favor del sí. Però no serà un vot emocional sinó un vot de protesta, per mostrar disconformitat amb el govern central.

Sentir-se català o espanyol és perfectament compatible amb qualsevol distribució de fronteres, però la decisió del nostre futur no es pot basar en un sentiment: ha de partir d’arguments sòlids que garanteixin una millora en les relacions Catalunya-Espanya.

NÚRIA PLANAS I VILAR, BARCELONA

Cap o cor

L’altre dia escoltava a la ràdio un jove emprenedor molt conegut, que sembla que viu molt bé gràcies a les seves inversions a la borsa.

Quan li van preguntar qui votaria a les pròximes eleccions, no ho va dubtar ni un segon: el seu cap li deia que havien de seguir els mateixos polítics de sempre, els que actualment governen a Madrid, perquè així els mercats mantindrien l’estabilitat i la confiança econòmica. A més, ho deia molt convençut.

Jo, que fa dies i dies que vaig rumiant i estudiant quin vot escolliré segons el que em dicta el cor... quan vaig sentir aquesta opinió tan decidida em vaig quedar força descol·locat.

Reconec que el poder dels diners és important, però acceptar-lo sense valorar altres aspectes em fa pensar en una vida molt trista.

Com aquell ocell que sempre té menjar però no pot volar, perquè està tancat dins d’una gàbia...

ALBERT ALTÉS SEGURA, VIC