Botes d'aigua vermelles
Tot just hem començat a generar els primers records de l’any. Aquells que el mes de desembre, que ara queda distant, potser ens vindran al cap. Ens preguntarem si són d’enguany o de més enllà o de molt més lluny. Sobretot si no formem part d’aquell grup de gent que recorda exactament les dates i els llocs com si cada vegada els estiguessin vivint de nou. Sobretot si som d’aquelles persones que recordem dates absurdes i fets minúsculs si és que la vida de cadascun de nosaltres es pot considerar petita. En un diari s’hi barregen els fets històrics amb els fets de les històries personals. Però, al cap i a la fi, totes les històries fan la Història del món. I encara que ens creguem que som el centre, potser caldrà preguntar-ho als volcans o a l’Univers. Però la nostra Història, la de la humanitat, s’explica amb tots els seus biaixos, i la que s’ha explicat és tan subjectiva que si els que la van viure ens la poguessin entonar a cau d’orella ens faríem un fart de riure. I de plorar. Com passa quan escoltem els records. Els certs i els que ens inventem amb el pas dels anys. Ara sabem quina és la mesura del temps, però quan érem joves els dies es feien molt més llargs i els nostres objectius, si en teníem, estaven en un lloc tan remot que no semblava possible atrapar-los. Alguns encara són allà. Esperant-nos. Sense que nosaltres els esperem a ells. Hem deixat de voler unes coses per voler-ne unes altres. És una sort poder triar els desitjos.
Molt del que passi durant aquest any nou serà com viure en un any antic perquè continuem desitjant la pau i l’amor que mai no regnen sols al món. I ves a saber què és la pau i què és l’amor quan tot es redefineix una vegada i una altra. I si no ho fem nosaltres ho farà la IA, aquest monstre de tants caps que ens fa pensar i ens tornarà enzes a tots plegats. Quan ens havíem abandonat a l’algoritme com a conductor del nostre destí, ara ens haurem d’adaptar a allò que ens ofereix la IA i que encara no sabem què és. Però com a bons humans que som, recelem del que no coneixem fent encertada la dita tan terrible de “val més boig conegut que savi per conèixer”. Som en una nova era, però les noves eres també es fan velles. I a mi el que em preocupa és l’estafa de la balisa de trànsit. Que és com una estafa antiga. Quan et fan sentir imbècil fa molta ràbia, sigui l’any que sigui. No caduca. Ni l’estafa ni la ràbia. Les preses de pèl no passen de moda. I aquí no hi ha empelts que valguin.
Fa temps que, quan el món se’m fa gran, i passa sovint, em refugio en universos analògics com el dels Mumins, uns personatges creats per la finesa Tove Jansson, que viuen experiències de tot tipus i es relacionen amb molts altres éssers en un món imperfecte però possible. M’agrada saber que “existeixen”. Encara que construeixin les cases tortes i no defugin les contradiccions ni els problemes, hi ha un paisatge habitable, amable i generós. Em tranquil·litza llegir les seves històries. Perquè, com explica la Dra. Alisia Grace Chase, professora d’història de l’art a la State University de Nova York en un article que parla de la Tove Jansson, “la Mymble, un dels alter ego de ficció de l’autora, dona un consell als que solen inquietar-se o angoixar-se: «Ajaieu-vos sobre un pont i contempleu l’aigua com passa; o patolleu en un pantà amb les vostres botes d’aigua vermelles. O bé, quedeu-vos a casa, ben arraulits, i escolteu el martelleig de la pluja damunt la teulada. És molt fàcil divertir-se»”.
Comença un any nou. Espero que tingueu els vostres Mumins particulars on refugiar-vos. Som-hi.
