Les cartes de Companys: el futur del nostre passat

La polèmica sobre les cartes de Companys i Casals que expliquem avui al diari té un rerefons complex. La conservació del patrimoni documental històric, tant l'escrit com el fotogràfic, és un terreny relliscós amb bona feina feta però també amb assignatures pendents i amb alguns episodis lamentables. El mal gust de boca que va deixar l'afer Centelles, en què la deslleialtat del ministeri de Cultura cap a la Generalitat es va aliar amb l'avarícia i despit dels fills del fotògraf republicà, amb el resultat final de la ubicació del fons a l'Archivo de Salamanca, és un trist precedent. A l'altre plat de la balança, hi ha exemples de bona entesa entre particulars i institucions, en especial l'Arxiu Nacional i la Biblioteca de Catalunya, però també museus com el MNAC o el Macba. Si un retret es pot fer al sector públic és que cada ens treballi pel seu compte, a vegades fent-se la competència. En època de vaques magres, és més necessària que mai una actuació coordinada des del Govern, que en part ja es fa però que hauria de ser la norma. Com també ho haurien de ser, a l'hora de protegir i difondre els llegats de personalitats polítiques, intel·lectuals o artístiques, les cessions i donacions, o la venda a preus pactats i assequibles a les arques públiques.

Inscriu-te a la newsletter PensemLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Més enllà de la crisi actual, la manca de recursos per al patrimoni documental és un mal endèmic de l'administració que té a veure amb una memòria històrica massa prima i poc valorada, malgrat mobilitzacions de la societat civil com la que ha aconseguit el retorn, encara incomplet, dels anomenats papers de Salamanca . Èxits com aquest, o com el de certs programes televisius sobre episodis històrics, contrasten amb el poc compromís polític amb una tasca documental sostinguda en el temps i associada a projectes de recerca. La feina arxivística i d'investigació, vinculada als mateixos arxius, museus i universitats, no aporta rèdits electorals, però és central per a un país que aspiri a explicar-se a ell mateix de manera seriosa.