El catalanisme en peu (1934)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’editorial que va sortir la vigília del Sis d’Octubre del 1934 a La Publicitat (5-X-1934), diari dirigit llavors per Carles Capdevila i Recasens (Barcelona, 1879-1937). Reflecteix la posició d’Acció Catalana, partit nacionalista moderat, el dia abans de la proclama confederal del president Lluís Companys des del balcó del Palau de la Generalitat, un nou règim per Catalunya que es va extingir dotze hores després amb una actuació de l’exèrcit espanyol que no va trobar gairebé resistència per part dels Mossos d’Esquadra, escamots d’Estat Català, Partit Català Proletari i Aliança Obrera, únics efectius lleials –escassos– amb què comptava el Govern català.

Ahir al vespre la crisi podia donar-se per solucionada definitivament. El senyor Lerroux [líder del Partit Radical, populista] havia reeixit a conjuminar una llista que mereixia l'aprovació del president de la República [Niceto Alcalá Zamora] i quedava designar el govern nou. El desenllaç d'aquest important episodi constitucional ha estat molt més sorprenent que feliç. El senyor Alcalá Zamora, en el seu discurs de Valladolid, anunciava sorpreses; seria injust dir que ens ha defraudat. En efecte, en la solució a la crisi hi ha hagut tals sorpreses que comencem a témer que han anat més lluny de les previsions presidencials. La primera sorpresa la proporciona la constitució del govern nou. No era pas això el que feien augurar les paraules del president de la República; no era pas això, perquè el govern que acaba d'autoritzar és l'antítesi, la negació del que ell suggeria. ¿No és sorprenent un canvi de criteri tan radical? ¿Què ha passat durant aquestes hores que pugui justificar una rectificació tan notòria? El govern que es disposa a ocupar el Poder no és un govern majoritari, i molt menys el govern que els republicans tenien dret a esperar. L'alta representació de l'Estat tutelava un govern de pacificació dels esperits, i el que s’ha format té tot l'aire d’un Govern de provocació. L'aventura és greu per a la República; si la reflexió no tempera la passió en uns i altres, es pot témer qualsevulla perill per al règim republicà espanyol. No volem ésser pessimistes ni abandonar-nos a alarmes prematures: hem de reconèixer, però, que mai, d'ençà que la República existeix a Espanya, havíem trobat motius tan evidents per a sentir-nos tan intranquils. [...] En observar la composició del Govern que acaba de constituir-se, el que primer salta a la vista és la incongruència essencial que significa la convivència al mateix banc blau dels qui quatre dies enrere donaven per liquidat constitucionalment el plet entre el Govern de Catalunya i el de la República, i dels que els feien caure per aquesta mateixa raó. […] La mateixa gravetat de la situació dona el camí i la norma que cal seguir a Catalunya. El catalanisme respondrà tal com la dignitat i la raó aconsellen. Però ara la nostra posició és tan forta, que l’única cosa que ens cal fer és esperar sense neguits ni esveraments; no som nosaltres a qui toca jugar, sinó els altres. Que facin el que el cor els digui; nosaltres en aquesta ocasió no ens hem de moure del camí que la llei ens assenyala. [...] Hem dit sempre que a Catalunya no hi ha partit possible contra el catalanisme: els que se n’allunyen, si no volen morir, han de tornar-hi; els que el vulguin destruir hi deixaran les dents. Ara més que mai, visca Catalunya i visca la República.