La dana no es retira
Les compareixences de polítics davant la jutgessa de Catarroja que investiga la gestió de la dana, Nuria Ruiz Tobarra, van aclarint o confirmant les sospites sobre el comportament de Mazón i el seu govern, i també de Feijóo, el dia de la dana. Hi ha poques sorpreses. Es confirma que Feijóo va mentir quan va afirmar públicament que havia estat informat per Mazón “en temps real” del que succeïa el 29 d'octubre del 2024 al País Valencià. En una tradició política menys deutora del fregolisme que l'espanyola, una mentida de tal calibre sobre un fet d'aquesta gravetat significaria el final de les aspiracions de Feijóo com a candidat a la Moncloa, i segurament el de tota la seva carrera política.
S'ha confirmat igualment que Mazón va mentir, també, quan va dir que no va saber que hi havia víctimes mortals fins a la matinada del dia 30, perquè passades les onze de la nit ja avisava Feijóo d'aquest extrem: “Hi ha morts, presi. Això és un puto desastre”. La resposta de Feijóo també és de gran altura, tant política com humana: “Porta la iniciativa de la comunicació, aquesta és la clau”. El pitjor és l'absoluta falta de preocupació –i per tant de respecte– per les víctimes i els seus familiars. Però hi ha una altra cosa també alarmant, i és que, davant d'una tragèdia ja confirmada, el president de la Generalitat Valenciana i el seu cap de files polítiques intercanviessin uns missatges propis d'un xat d'infants de 12 anys.
Es confirma que el guerracivilisme que impregna el dia a dia del PP ha convertit en tabú la paraula confinament, o la idea mateixa de confinar la població davant d'una emergència: “Lleva-t'ho del cap”, li insistia el cap de gabinet José Manuel Cuenca a la consellera Salomé Pradas, en uns whatsapps que ja formen part d'una certa història universal de la infàmia. Pradas i Cuenca van rebre plegats els mateixos crits d'assassins que ja va haver de sentir Mazón en el funeral d'estat, o acte d'estat, o el que fos allò que es va fer per les víctimes, en el primer aniversari de la riuada. El ploricó al Salvados no l'ha eximida del menyspreu ni la ràbia de la ciutadania, en particular dels familiars de les víctimes. Però això i el seu posat col·laboratiu sí que li poden servir, a Pradas, per esquivar o minimitzar possibles responsabilitats penals.
Mazón, mentrestant, ha aconseguit que el Partit Popular li trobi un acomodament (un chiringuito, com els agrada dir a ells) calentó, ben retribuït i –sobretot– aforat, com a diputat a les Corts Valencianes que, a més, percep vuit mil euros anuals extres com a portaveu de la comissió de reglament, una comissió de les dites fantasma perquè amb prou feines es reuneix. L'activitat de Mazón com a diputat també és bastant fantasmagòrica: avui dia només ha assistit a un ple, i hi va arribar tard. El seu escó està situat a la darrera fila, cosa que es pot traduir com que cobra per no fer pràcticament res. La desafecció, o directament l'aversió o el fàstic dels ciutadans per la política, s'alimenta exactament així.
