Un milicià de la cultura (1937)
Peces històriques
De l’última crònica des del front de guerra que va publicar Agustí Cabruja (Salt, 1909 - Mèxic, 1983) en el diari gironí L’Autonomista (15-XII-1937), tot i que el 25 d’abril del 1938 encara va publicar una entrevista amb una autoritat militar a la Seu d’Urgell. Avui, en els Serveis Territorials de Cultura a Girona hi ha una taula rodona sobre revistes en català a les comarques gironines moderada per Lluís Costa, director de la Càtedra Hipòlit Nadal i Mallol (UdG). Sobre Agustí Cabruja, el professor Josep Maria Figueres ha publicat fa poc un article dins l’obra L’exili dels periodistes (Documenta Universitària, 2025).
Hem fet una visita a la xabola del Mestre, del Mestre de la nostra Companyia. Hem volgut conèixer de prop l’obra que ve realitzant aquest milicià de la Cultura. Es tracta d'un camarada de la lleva del 32 que, abans d'incorporar-se a l’Exèrcit, exercia de mestre en un poble rural de la província d'Alacant. És un xicot molt intel·ligent i d'una voluntat admirable. El vaig conèixer pocs dies després de la meva entrada en el Primer Batalló i aviat confraternitzàrem com a bons camarades. Fins i tot algunes tardes –llavors el Batalló estava de descans a la rereguarda– sortírem junts a donar un tomb pels afores de la població. Ell sempre solia parlar-me de l'obra cultural de la República, enaltint així mateix la de les Milícies de la Cultura, com a bon enamorat de la seva professió que és. Recordo que una vegada em digué que Jesús Hernández, ministre d'Instrucció Pública, va manifestar en certa ocasió que el poble podia mostrar-se plenament satisfet de les Milícies de la Cultura, ja que l'últim informe que havia rebut, del front de Madrid, era que havien après a llegir i a escriure en les mateixes trinxeres, en el termini d'un mes, prop de cinc mil soldats. Això ell ho deia amb interès, amb tota satisfacció. [...] La xabola del mestre no és com les altres xaboles, com les xaboles dels soldats. Aquell aixopluc militar de campanya reuneix unes altres condicions i també es troba una mica més separat de la trinxera. És una xabola més espaiosa, més aixecada de sostre, més clara i sobretot més neta. És una escola... És una llar de pau, enmig de la mateixa guerra. Però el mestre, ultra ésser mestre, és també un soldat. Un soldat que, en cert moment donat, abandonarà el llibre per empunyar el fusell. […] A la revista Armas y Letras, portaveu de les Milícies de la Cultura, he vist la fotografia i el nom d'alguns mestres caiguts en els camps de batalla. Tots són nois joves, amb una mirada serena, franca i intel·ligent. Són vides malaguanyades, vides que la nova societat que anem bastint en podia esperar grans serveis, amb la seva activitat, amb la seva abnegació i amb la seva cultura. En el moment que he entrat a la xabola del mestre –ací tothom li diu el mestre, no el camarada “fulano de tal”–, aquest estava donant classe. M'ha fet una estranya impressió, com no sabria explicar-vos. Veure aquella escola tan xica, aquell mestre tan jove i aquells alumnes tan grans, què voleu que us digui, m'ha fet efecte. El mestre tenia davant seu sis soldats, asseguts al peu de dues tauletes i que, amb la ploma als dits, anaven escrivint el que ell els dictava. […] També són moltes les vegades que el mestre deixa la seva escola per anar al parapet a donar classe al seu alumne que hi està de guàrdia, la qual cosa evidencia una vegada més amb quin zel i amb quin amor exerceix la seva comesa. Entre el foc i la barbàrie feixista s'aixeca, triomfant, la cultura del poble i la civilització. […]
