La desclassificació parcial de documents del 23-F no ha suposat cap gir històric en la comprensió definitiva del cop d'estat. Si de cas, hi ha un cert reforçament democràtic de Joan Carles i detalls que no poden sorprendre: que hi va haver implicats sis agents del Cesid, que el rei va parlar amb Milans del Bosch abans del judici per protegir la Corona, que alguns colpistes van lamentar haver deixat lliure “el Borbó” i que la dona del casualment difunt en el dia d’ahir Tejero era tan desllenguada com el seu marit: “És un desgraciat, tonto”; “Tant amor a la pàtria i mira com l’han enganyat”.
La documentació confirma el que era imaginable: que el 1981, amb un atemptat d’ETA cada 4 dies i 32 assassinats en un any, la situació estava prou tensa perquè alguns militars agafessin un bloc i un bolígraf i dibuixessin uns esquemes amb diversos plans, no un de sol. I que al final, Armada, Milans i, sobretot, Tejero, van tirar pel dret, potser pensant que si al rei, militar com ells, l'hi donaven fet, el cop de timó seria possible. Però l’únic que li van servir va ser un concert de metralletes al Congrés a càrrec d’uns solistes matussers.
Els militars de l’època havien estat educats en la cultura del cop d’estat salvador. Idolatraven el general colpista del 18 de juliol del 1936 i bevien dels episòdics pronunciaments que solquen la història d’Espanya. Per això la premsa de l’època informava del que deien als seus discursos a les casernes. Era un exèrcit que no guanyava guerres a l’exterior, que només vigilava l’enemic interior. No és estrany que el Cesid informés que al País Basc i a Catalunya "es podrien originar fets i actituds separatistes", incloent-hi una DUI que aconsellaria treure les tropes al carrer amb “caràcter dissuasiu”. Ara es vigila amb altres mètodes.
