Catalunya, atrapada en residus

Fa uns dies es van publicar els resultats del balanç de la gestió de residus municipals a Catalunya corresponents al 2024. Tot i que podria semblar que avancem, la realitat és tossuda: seguim estancats. Després de 25 anys de recollida selectiva de la fracció orgànica i més de dues dècades de fiscalitat penalitzant l'abocador, gairebé no freguem el 40% de reciclatge real. Molt lluny del 55% que exigeix Europa per al 2025 i encara més del 65% fixat per al 2035.

Les dades parlen per si mateixes. La recollida selectiva va ser del 47,1% el 2024, només quatre punts percentuals més que el 2019, un avenç que no arriba ni a un punt d'increment anual. I això malgrat que el 42,3% dels municipis ja compten amb sistemes d'alta eficiència com el porta per porta o contenidors tancats amb control d'accés. Mentrestant, la generació de residus per habitant ha crescut: 482 quilos per persona a l'any, un 1% més, cosa que, juntament amb l'increment de la població, es tradueix en un 2,5% de residus addicionals gestionats pels municipis catalans que l'any anterior.

És cert que hi ha algunes llums. Continua un cert desacoblament respecte al creixement econòmic; la recollida de matèria orgànica, després d'anys de letargia, ha repuntat, amb un 6% d'increment, i la recollida dels envasos es manté en una línia ascendent. Però aquestes millores no canvien el diagnòstic. Som pràcticament on érem: lluny dels objectius de reciclatge i lluny del 10% màxim a abocador per al 2035 (avui seguim en el 31,5%).

Pot semblar esperançador que a Catalunya estiguem molt a prop, a més de 10 anys vista, del compliment de l'obligació del 50% de recollida separada municipal que recull la llei 7/2022 a Espanya per al 2035. De fet, 21 comarques catalanes ja superen aquesta xifra. Llàstima que aquest objectiu estatal estigui mancat de qualsevol rigor matemàtic: amb un 50% de recollida separada s'assoleix, essent optimistes, un 40% de reciclatge real; a una distància sideral de l'objectiu europeu del 65% per al 2035.

Com que no es tracta de fer-nos trampes al solitari, quedem-nos amb la imperiosa necessitat de millorar. Com? Doncs seguim a l'espera de grans avenços en recollida en ciutats mitjanes i grans; seguim a l'espera d'infraestructures que substitueixin l'abocador en el tractament finalista, en una situació actual propera al col·lapse sense saber on abocar, i seguim esperant obligacions per als productors, que han d'arribar per alleugerir una motxilla municipal que comença a pesar massa. Al capdavall, més del 60% dels residus domèstics procedeixen de productes que algú ha posat al mercat.

Potser fins que el cost de gestionar i reciclar el residu d'una samarreta no sigui més car que el preu de venda actual d'alguna d’elles no haurem enviat el missatge adequat a la societat del que realment implica això de l'economia circular.