Una Catalunya sense color
Pantone és l'empresa americana creadora del sistema de colors que fan servir la pràctica totalitat dels dissenyadors gràfics d'arreu del món: qualsevol color que veieu en una pantalla es pot traçar a una combinació de número i nom amb més o menys gràcia del seu arxiu de coloraines. A més, des de fa vint-i-sis anys, un grup d'experts de la companyia tria el color de l'any, "una instantània en color del que veiem que passa a la nostra cultura que serveix com a expressió d'un estat d'ànim i una actitud". El del 2025 ha estat el Mocha Mousse (mousse de moca), un "marró suau i evocador" que "continua la tendència cap a l'expansió dels tons neutres, sense gènere i pràctics". Potser no hi ha res que associem més a la subjectivitat individual que la tria dels colors, però la gent de Pantone intenta convèncer-nos d'una altra intuïció igualment forta que tots duem a dins, que és que la psicologia col·lectiva existeix i, perdoneu-me la metàfora, dona color a la nostra experiència del món. Si tenen raó, ens trobem en un temps opac i neutre com un cafè, pastós, conservador i autoindulgent com unes postres de xocolata.
Aquest estovament de pigments generalitzat rima amb la nova imatge d'Esquerra Republicana i els nous mapes del temps del Telenotícies, dues polèmiques cromaticopolítiques que s'han ajuntat en molt poc temps. D'entrada, m'ha semblat una bona notícia que de seguida hagin corregut per les xarxes crítiques ben argumentades. En el cas d'Esquerra Republicana, és obvi que perdre el groc històric per un taronja-no-res va molt més enllà de la modificació merament estètica que ha argumentat la direcció, i que canviar el color no només canvia la identitat, sinó que acaba amb l'associació del groc a la bandera de Catalunya i envia un missatge indiscutible de desnacionalització. La transformació dels mapes dels informatius del 3Cat és semblant: hem passat d'una representació viva del territori, amb les gradacions de verd capturant el relleu real del país, a una renúncia al color plana que ho desdiferencia tot i ho fa més artificial. De nou, les xarxes han associat instantàniament aquest canvi a una filiació ideològica amb Salvador Illa i el seu PSC, que és un polític i un partit que ara mateix només es poden pensar amb el color gris.
No és una tendència exclusivament catalana: estudis empírics han demostrat i denunciat la pèrdua de color arreu del món en les darreres dècades. En termes purament del mitjà, aquest aplanament té molt a veure amb la vida filtrada per les pantalles, que obliguen a renunciar a formes orgàniques i colors forts per optimitzar la llegibilitat. Però, com sabem des de McLuhan, el mitjà és el missatge (o el massatge), i afavorir la uniformitat estètica acaba afavorint inevitablement la uniformitat ideològica. Un món de postcolor és també un món de postpolítica, en què les idees que millor circulen ja no són les que ofereixen visions d'un futur diferent del present, sinó matisos intranscendents sobre el que ja hi ha. A les banderes i als escuts clàssics no hi ha grisos ni colors desmaiats perquè un color intens és la declaració que creus en alguna cosa més que en agradar a tothom.
Naturalment, no hi ha una ciència universal dels efectes dels colors i de les formes, sinó que els significats van variant en cada moment històric. El minimalisme pot ser socialista i revolucionari en mans de la Bauhaus, o antipolític i pro mercat en el disseny suís. Els colors vius poden associar-se a la febre revolucionària de l'avantguarda, però també a la manca de compromís dels pastitxos postmoderns. Però com que som éssers històrics, aquests canvis ens afecten de maneres ben reals, i un color és la punta d'un iceberg d'associacions mentals. El que queda de tot plegat és que cap missatge es pot reduir al seu contingut i prou, que la forma sempre exerceix una càrrega emocional que va més enllà del que és obvi. Mireu el mapa del país verd i després mireu-lo gris.
La conclusió que caldria acceptar contra la cromofòbia dels nostres temps és que els ciutadans no tenim més remei que ser també una mica crítics d'art i aprendre a veure que, darrere de tot missatge gris, sempre hi ha una tria de les formes que activa ressonàncies que ens mouen una direcció o una altra. Observant la reacció especialment lúcida de les xarxes davant dels canvis d'ERC i del TN, m'arrisco a dir que un dels llegats més positius del Procés ha estat tornar-nos més atents als intents de pacificació i a les proclames que diuen que són neutrals, però no ho són. Escrivint això he acabat pensant en la tipografia infantil i el verd rendit de Junts pel Sí, i crec que ara, per molt que ho intentin, no ens tornaríem a deixar aixecar la camisa de la mateixa manera.