Catalunya: país d’immigració, i de segregació

Cartografiar la immigració a Catalunya diu molt de qui som. En l’interactiu publicat per l'ARA aquesta setmana, el blau que tenyeix el conjunt del territori, en diferents intensitats, no deixa lloc a dubtes: som un país d’immigració. Actualment, el 24% dels catalans ha nascut a l’estranger. Aquest percentatge és comparable amb el de països com el Canadà i Nova Zelanda.

Però no només som un país d’immigració sinó que ho hem passat a ser molt de pressa. En dos moments: entre el 2000 i el 2007 i, una vegada passats els efectes de la crisi econòmica, a partir del 2014. En els últims anys, a remolc del creixement econòmic, les xifres han anat augmentant significativament. Si abans de la pandèmia la immigració aportava anualment uns 70.000 nous residents, en els últims anys aquesta xifra ha arribat als 110.000-120.000.

L’interactiu també mostra que som un país d’immigració diversa. Diversa en origen: quasi la meitat procedeix de l'Amèrica Llatina (44,8%) i, en un grau més baix, d’Europa (22,1%), l'Àfrica (20,8%) i l'Àsia (11,3%). La llista de nacionalitats s’estén fins a 170, cosa que dibuixa un panorama excepcionalment plural. Però la immigració també és diversa en termes socioeconòmics: a més de les persones que venen buscant una vida millor, Catalunya atrau molts ciutadans de la Unió Europea i altres països de rendes altes, des de nòmades digitals fins a treballadors de multinacionals i jubilats.

Tot i que a l'interactiu no es veu, som un país d’immigració jove. Un dels trets diferencials de les persones immigrants a Catalunya és la seva joventut: mentre que el 88% dels estrangers té entre 15 i 64 anys, el percentatge de nacionals del mateix grup d'edat és del 66%. Té una doble explicació: arriben joves, però, a més, tal com recorda Andreu Domingo, els més joves s’inclouen en les anomenades “generacions buides” (com la dels mil·lennials), és a dir, generacions marcades per una davallada considerable de la natalitat. Ser un país d’immigració jove en un context de població envellida implica que el nostre futur està lligat al seu.

També som un país d’immigració en tota la seva extensió: tant en grans ciutats com en zones rurals. A diferència de molts països europeus, la població segueix sent diversa quan ens allunyem dels grans nuclis urbans. L’interactiu també és molt clar al respecte: Barcelona i la majoria dels municipis de l’entorn tenen menys immigració que els de l’Alt Empordà, la Segarra i altres punts de les comarques de Girona i de Lleida. La raó és bàsicament econòmica: la població immigrant es concentra als llocs on dominen els sectors econòmics en els quals estan sobrerepresentats, com l’agricultura i la indústria càrnica, la construcció i el turisme.

Si bé la immigració es reparteix al llarg del territori, som un país d’immigració que segrega. Tal com mostra l’interactiu, la població estrangera es concentra en determinats municipis o barris. Per exemple, passem del 39% de Barcelona al 7% de Matadepera, i del 87,5% del Gòtic al 24% de Sarrià-Sant Gervasi. A més segregació residencial, més segregació escolar. Per tant, si bé som un país d’immigració, la realitat és que les poblacions amb orígens i posicions socioeconòmiques diverses no sempre es creuen, ni als carrers ni a les escoles.

Com a país d’immigració que segrega, la població immigrant no només es concentra en determinats territoris sinó que, a més, es distribueix de manera desigual en funció de l’origen. Si bé els nascuts a Amèrica estan representats en el conjunt del territori, els nascuts a l’Àfrica són majoria a Lleida i a l’Eix Transversal, i els provinents de la resta d’Europa estan sobrerepresentats en municipis com Sant Just Desvern i Esplugues de Llobregat. Tenim, doncs, un país en què la diversitat es manifesta de diferents maneres. Si bé això no tindria per què ser un problema en si, ho és quan aquesta distribució reflecteix desigualtats en funció de la renda.

Som, doncs, sens dubte, un país d’immigració. Però correm el perill de ser també un país fracturat si els pobres són majoritàriament els que percebem com els “altres”, si la desigualtat (preocupantment creixent) coincideix amb l’origen i el territori, si el lloc de naixement determina el lloc que ocupem en el mercat laboral, si l’origen dels pares condiciona de manera determinant els resultats escolars dels seus fills o si la concentració en determinats municipis i barris, sense un acompanyament i redimensionament dels serveis públics, fa que els veïns que no n’han marxat se sentin abandonats.

Ser un país d’immigració, com els Estats Units, el Canadà, Austràlia o Nova Zelanda, sempre s’ha mencionat com a positiu. Però, quan els beneficis estan concentrats (especialment en els sectors econòmics que depenen d’aquests treballadors) i els costos se socialitzen (especialment en determinats territoris i sectors socials), ser un país d’immigració en aquestes circumstàncies pot ser una autèntica bomba de rellotgeria.