La Catalunya real de veritat
Diguem-ho clar: les tertúlies, sobretot les televisives, són un format creat per obtenir audiència. I, tant si ens agrada com si no, el públic majoritari de la nostra televisió s'avorreix quan veu un grup de persones assegudes xerrant i xerrant sense moure un sol múscul. I per això les tertúlies de les cadenes privades generalistes tenen un gran component d'espectacle. I l'espectacle el generen, bàsicament, crits i discussions. I els minuts més vistos coincideixen, tant si ens agrada com si no, amb aquests moments. Sí, ja sé que a vostè i a mi no ens agraden aquests moments perquè vostè i jo ni tan sols mirem aquests programes (bé, sí, algun dia fent zàping un trosset... i l'endemà, casualment, comentem el programa sencer), però a la massa (que sempre són els altres) els encanten els crits i les baralles. Ja se sap...
I perquè es generi polèmica, la fórmula màgica és fer seure cara a cara persones d'opinions oposades que es barallin, o que ho facin veure (se sorprendria de la cordialitat fins i tot existent fora de pantalla entre persones que instants abans s'han dit coses tan amables que en algun moment semblava que entrarien els Mossos a plató per posar-hi pau). I la baralla dialèctica sempre acaba duent-nos als arguments més primaris. I aquí és on volia arribar. L'espectacle televisiu barrejat amb el soroll político-partidista donaria a entendre que som una societat enfrontada. I, ho sento molt pels programadors televisius que defensen el seu negoci i pels aspirants a mantenir o augmentar la seva quota parlamentària, però això no és així. Per sort, la gent és més sensata que tot això. I que duri.
