Catalunya en temps de Trump
1. El deliri americà. Dilluns, en un sopar a Barcelona, l’escriptor indi Pankaj Mishra va dir que probablement el 2028 no hi haurà eleccions presidencials als EUA i que Trump es proclamarà a si mateix. El que més em va inquietar és que a cap dels presents li va semblar impossible. En el context actual és perfectament versemblant, en un país en què el president castiga els que el critiquen, fa i desfà amb els mitjans de comunicació, amenaça de declarar il·legals les organitzacions que s’oposen a la seva gestió amb tota impunitat, els poderosos li riuen les gràcies i fins i tot Bill Gates li ret homenatge, mentre el país es va encongint moralment i políticament. On és el Partit Demòcrata? On és la premsa?
El corrent que emana d’allà –via el nou sistema comunicacional– es propaga amb escassa resistència per la vella i descol·locada Europa. Fallen els consensos necessaris per exigir la decència. I la crua realitat es posa en evidència quan s’exhibeix un genocidi sense cap contenció ni vergonya i les societats europees es divideixen, incapaces d’afrontar un dilema històric: combatre la barbàrie nihilista o portar al precipici les democràcies occidentals. Aquesta és la qüestió.
2. Baixem a Catalunya. Anem a la lletra petita. El Procés ha estat una sacsejada gran que ha acabat en punt mort. El soroll que l’acompanyava ajudava a tapar problemes que no es poden menystenir: habitatge, immigració, marginació. Ha costat reconèixer els límits de l’independentisme, malgrat que són evidents. Però la realitat s’imposa, i anar més lluny del possible i captar els ritmes de cada moment es paga. I s’ha anat entrant en un període de deflactació –i frustració– sense que l’independentisme hagi estat capaç de governar-lo, de tenir la cintura necessària per trobar el to en l’etapa actual. I qui més ho està pagant és Junts. Les cares incorporades des de fora durant el Procés, que li donaven amplitud i diversitat, han anat desapareixent i ha quedat atrapat per un petit nucli enganxat a la icona llunyana de Puigdemont, volent perllongar un període que s’ha acabat. I cada dia està una mica més fora de joc.
Primer els va desbordar el PSC anticipant que la ciutadania volia un període de pausa donant més gruix a les coses que als eslògans. Ara, com totes les dretes, viuen l’assetjament de les extremes dretes. I ha calgut una escalada d'Aliança Catalana en les enquestes perquè sonessin les alarmes. Les xifres que surten poden semblar excessives, però és cert que aquests grups fets a cops de ressentiment tenen acceleracions i desacceleracions imprevisibles. Les tendències del moment són clares: el que està passant a Catalunya, l’acceleració de l’extrema dreta, és recurrent a Europa i demostra la dificultat de conservadors i liberals de governar el canvi de model econòmic i comunicacional en curs. No transmeten a la gent la confiança necessària i molts votants cauen a la trampa de l’extrema dreta en un moment en què les seves fantasioses promeses estan fent-se cruel realitat als Estats Units de la mà de Trump. Dit d’una altra manera, formem part, a la nostra escala, d’un problema global.
Si el PSC i Junts són encara els referents principals de la política catalana, hauran d’encertar en la lectura del present. El president Illa ha trobat un registre adequat en un moment de ressaca després de la fallida confrontació amb l’Estat. Però del pragmatisme no es viu eternament, entre altres coses perquè els resultats de la gestió fan grans oscil·lacions. No n’hi ha prou amb la roba d’anar a treballar, a la política se l’ha de vestir, i guanya el que sap marcar la moda del moment. Junts ha de fer el salt al present: la malenconia pot ser un consol però mai un projecte de futur, i això vol dir renovació. Seguir enganxats a Puigdemont, el cromo d'allò que no va poder ser, encallat en una imatge d’exiliat que ja no funciona, és garantir la fuga permanent de vot cap al neofeixisme, dels que responen al malestar amb la nebulosa tòxica del radicalisme patriòtic.
3. Catalunya-Barcelona. En el rerefons de tot plegat encara hi ha el model amb què Catalunya va construir perfil després de la dictadura. Encara avui es reconeix pels noms de Pujol i Maragall, un bipartidisme imperfecte, que amb els acompanyaments de cada costat va configurar el país, amb una certa dialèctica Catalunya-Barcelona com a teló de fons que tenia la seva utilitat. I no seria bo que Barcelona es mengés Catalunya, però tampoc que Catalunya desdibuixés Barcelona. Són les tensions creatives les que poden fer gran un país. I la dialèctica Barcelona-Catalunya ben administrada em sembla que és un catalitzador potent.