Entre el cel i l’infern

“Joia!”, exultava l’Orfeó Català a l’Auditori de Barcelona divendres a la nit amb l’OBC. “Freude!”, ressonava a la sala de concerts. “Germans, abraceu-vos, un gran bes inflama els cels”, proclamaven. I era estremidor, perquè notaves que entre Netanyahu, Hamàs, Trump, Putin i altres responsables del deplorable estat del món, gairebé havien transformat l’audició de la Novena de Beethoven en un acte d’ingenuïtat.

Encara cantussejava la peça quan vaig seure a la butaca del cinema per veure One battle after another [Una batalla rere una altra], una pel·lícula protesta, un thriller polític que esdevindrà un thriller històric, pel retrat que pinta del present: els camps de detenció d’immigrants, la ràbia dels exclosos, el racisme, el supremacisme i el masclisme paramilitars que s’escampen greixats pels diners i la droga ideològica de l’"Amèrica primer".

Com artefacte purament cinematogràfic, el film aconsegueix una tensió i un ritme constants que fan mantenir l’atenció malgrat la durada, amb moments d’humor i de noblesa humana, i descansa sobre dues excel·lents interpretacions de Leonardo DiCaprio i Sean Penn, que la fan candidata a tots els premis que Hollywood li vulgui concedir. El més trist és que s’assembla tant a la realitat que hi ha seqüències que semblen extretes d’un telenotícies, de manera que surts del cinema amb un bany de realitat, amb el malestar espès dels temps que vivim multiplicat per la ficció.

Entre el cel del concert i l’infern de la pel·lícula, hi va haver les manifestacions a favor de Gaza. No podien ser de joia, però la decència dels carrers recordava l’abraçada de Schiller que, tot i la paràlisi de la por, no ens podem deixar prendre.