Molt a celebrar

Aquesta setmana em vaig trobar pel carrer una col·lega especialment estimada des de les èpoques de la facultat. Un mal dia, el metge li va donar un diagnòstic prou greu per sortir corrents cap al notari, però heus aquí que li van saber trobar el tractament (la recerca fa grans progressos i vivim en un país que els posa a la nostra disposició), i allò que només havien de ser tres mesos ja són més de tres anys.

Estava esplèndida, riallera, tranquil·la: “Me’n vaig, que he quedat amb una amiga per celebrar”. “Per celebrar què?” I diu: “Fixa’t, jo que mai havia tingut res clar, ara tinc claríssimes les prioritats. Tinc clar que hem de celebrar molt més les coses de la vida. Que no hem de patir tant, gairebé et diria que ni pels fills, i que hem d’estar més contents i relaxar-nos més”.

Per un moment, vaig tenir la sensació que em parlava des d’un graó de més amunt en què jo no em podia situar si abans no passava per un tràngol com el d’ella. Però, en realitat, tothom sap que no cal estar davant l’anunci espantós que aviat ho perdrem tot per valorar tot allò de bo que ens rodeja.

No és fàcil, perquè no tenim temps i vivim envoltats de raons per estar enfadats, angoixats i adelerats. I ens fan passar les ganes de celebrar res. Sempre hi ha una notícia pitjor que la d’ahir, i a les xarxes la gent pot ser tan cruel com covarda. I malgrat tot, el cantó brillant de la vida és tan real com el miserable. El que és bo de la vida ja és aquí, i l’únic que cal és una mica de pausa per mirar-ho amb l’atenció que es mereix i experimentar l’alegria i les ganes de compartir-ho que provoca. Vaig pensar en aquestes coses després d’ensopegar amb aquesta amiga que tenia ganes de celebrar, i vaig decidir que avui us ho explicaria.