Cinema parlat? Vade retro!

Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...]

A hores d’ara, a Nova York donen sessions de cinematografia parlada. [...] Deixeu-me dir per endavant, i àdhuc a risc d’una equivocació catastròfica, que no crec gens en aquesta nova lligada de la imatge i de la paraula. La limitació i l’encís -les dues coses alhora- de l’art cinematogràfic li vénen del fet de no contenir sinó figures silencioses. Per molt divinament que la ciència dels físics i l’art dels directors, sumat a l’art dels intèrprets, combinés una pel·lícula parlada, tenim des d’ara el pressentiment que no ens agradaria poc ni gaire. Ni parlada, ni cantada. Aquest hibridisme ens repugna, no pel seu caràcter de barreja, sinó perquè les coses que hom pretén barrejar ens semblen incapaces d’harmonia. La imatge visual pot lligar i realment lliga amb la música d’orquestra. No sols hi lliga, sinó que la necessita vitalment. (No hi ha cosa més fúnebre que una sessió de cinema sense música.) Però la paraula té, per naturalesa, un contingut lògic, un poder definidor, que, al meu entendre, no pot aliar-se sense prejudici recíproc amb les imatges del cinema. Les figuracions de la pantalla engendren amb llur mobilitat, amb llurs jocs de claror i d’ombra un llenguatge peculiaríssim... [...] Jo no combato l’invent del fonofilm, que em consta arribat, o a punt d’arribar, a la perfecció. Jo sols opino -opinió purament personal- que des del punt de vista estètic hom no guanyarà res de sentir les paraules de Charles Chaplin mentre passa la maroma en el circ, ni la declaració d’amor de William Haines quan estreny entre els braços la bella Eleonor Boardman, ni els gemecs dels ferits quan sobre la pantalla es projecti la visió d’un hospital de sang... Des del punt de vista purament estètic no soc partidari dels llibres il·lustrats i vull que em deixin imaginar lliurement els herois i les heroïnes a base de les descripcions del llibre o sense elles (la moda literària actual no és gaire generosa en matèria de detalls físics; un hom llegeix moltes novel·les en les quals l’escriptor no s’ha preocupat gens de dir-nos si ella era rossa o bruna, alta o baixa, d’ulls clars o d’ulls ombrívols). Doncs, de la mateixa manera, trobo innecessari que la imatge animada en blanc i negre vagi acompanyada d’una veu humana, innecessari i perillós des del punt de vista estrictament estètic. Des dels altres punts de vista -el documental, el de la curiositat pública i privada, el familiar, etcètera- no sols no trobo cap inconvenient en la perfecció del fonofilm i aparells similars, sinó que seré el primer de felicitar-me’n.