La ciutat desbordada

Passada l’enrabiada per l’esquetx de les actrius llatines sobre la presumptament embafadora exigència del català a Barcelona, potser tocaria recordar que tots coneixem sud-americans que s’han integrat molt bé a la ciutat, que ja parlen o migparlen català, que són els nostres veïns i que, com és obvi, no han vingut per fer-nos la punyeta. No es mereixen que generalitzem el nostre enuig per l’espectacle que vam veure dijous, i en el qual el més greu no era la pretesa sàtira (satiritzar és exagerar o retorçar la realitat, no la mentida) sinó el paperot de l’ajuntament, i la inèrcia aplaudidora dels presents, després que una de les actrius fes un melodrama sociolingüístic (no l’atenia ni el metge, ni l’administració, ni li donaven feina) mentre les seves companyes, totes enravenades, li cridaven “parla català!” amb to de la secció femenina de la Gestapo.

Aquesta pantomima, per cert, no ens ha de sorprendre perquè, avui dia, la victimització, sigui o no fonamentada, és el gran argument de la creació artística. Què carai, jo també, com a catalanoparlant, em sento víctima. De tal manera que aquesta actriu argentina i jo, al mateix moment i en el mateix espai, ens queixem de coses exactament contràries, ens sentim recíprocament agredits per una raó de llengua. Pel que fa a la situació del català a Barcelona, o ella o jo estem mentint. I m’agradaria molt, francament, que tots els llatinoamericans que viuen aquí ens ajudessin a aclarir qui és el mentider. En qualsevol cas, aquí hi ha l’expressió d’un conflicte, i el pitjor que es pot fer amb un conflicte és simular que no existeix.

Dijous vaig dinar amb una amiga catalana que té una amiga argentina que li va dir que Barcelona li semblava una ciutat “desbordada”, i vaig pensar que l’adjectiu era ben exacte. La qüestió de l’idioma, que és tan de pell, és un dels símptomes externs d’aquest desbordament, però n’hi ha molts d’altres. La degradació de l’espai i dels serveis públics, la despersonalització, l’adotzenament, la rendició incondicional davant del monstre del turisme de masses, l’expulsió de la població resident per un mercat immobiliari despietat, la falta de perspectives per als joves, tot plegat fa que Barcelona sigui una ciutat que els operadors turístics anomenen “dinàmica”, però això és més aviat un eufemisme per dir que aquest racó de món tan bonic –perquè de bonic ho és– està estressat i desnortat, viu un èxit amarg i brinda per un triomf sense vencedors; és una ciutat aparador, que té de tot però li falten barcelonins (la gent, la que hi ha crescut, la que ja no reconeix els seus carrers ni els seus veïns, la que ja ha marxat o està a punt de marxar, de grat o per força).

Tan escampada està aquesta sensació –malgrat els esforços dels que manen per distreure’ns amb l’increment del PIB, l’aeroport de la punyeta o les xifres del MWC– que crec que d’aquí a dos anys, a les eleccions municipals, qui surti a la palestra per dir que vol –ras i curt!– recuperar Barcelona i retornar-la als seus veïns, tindrà molt de guanyat. I aquest missatge, que sembla simple, és el més complex de tots, perquè encara que alguns l’associem, per exemple, a l’ús del català, el retorn de Barcelona és un ideal que va molt més enllà, no s’emmiralla en una sola identitat, no és ben bé d’esquerres ni de dretes, no es pot basar només en la nostàlgia i, per descomptat, no es pot encabir en cap sigla. Potser ja és hora que tots els que creuen que la ciutat està desbordada, com jo mateix, o com l’amiga argentina de la meva amiga catalana, comencem a dialogar per definir de què estem parlant quan expressem aquest neguit (...però aviso que jo dialogaré en català).