Claus europees del malcontentament pagès
En aquest article voldria explorar algunes claus europees del malcontentament pagès. Per descomptat a cada racó d’Europa hi ha hagut factors locals. En el nostre cas, la sequera. Però l’arrel que un dia els tractors col·lapsin París i una setmana després Barcelona cal buscar-la en el nivell europeu.
Amb el Tractat de Roma (1957) sis estats europeus van crear el Mercat Comú, un gran espai econòmic sense tarifes duaneres internes. Ara bé, els fundadors van voler indicar que s’iniciava una trajectòria cap a una Unió molt més profunda. Ho van fer traspassant al nivell europeu una política sectorial. Hauria pogut ser la defensa, la sanitat, els transports, la recerca, o d’altres. Però va ser l'agrària, i així va néixer la política agrícola comuna (PAC). És una característica que va ser singular a l'inici i que ho continua sent a la UE-27. A hores d'ara s’han afegit moltes responsabilitats al nivell europeu, però s’ha fet sobretot en polítiques transversals (competència, monetària) o afegides a les estatals (recerca, fons estructurals, de cohesió i socials).
Establerta la tarifa duanera comuna, la PAC pretén que la producció agrària es limiti a quantitats que puguin ser absorbides a preus raonables pel mercat interior. Alhora això es complementa amb una política de subvencions que ha d’ajudar a mantenir les rendes del camp a un nivell digne. El camp, doncs, està altament regulat i, com a conseqüència inevitable, està monitoritzat des de Brussel·les. Amb la digitalització i, sobretot, els sensors, hauria de ser relativament fàcil efectuar aquest control –que, en darrer terme, és en benefici del pagès–. Que la “paperassa” causi tanta insatisfacció ha de voler dir que no s’està fent bé. Però es pot fer bé, i tant de bo les protestes d’aquests dies ens duguin a una superació de l'obsessió detallista dels òrgans controladors i a millores que portin a un règim de control alhora estricte i fàcil. Si s’aconsegueix, i la bona pràctica es generalitza a altres àmbits, serem uns quants que estarem molt agraïts als pagesos.
La política fiscal de la UE viu en una contradicció. Per una banda, ha sacralitzat que el pressupost de la UE representi l'1% del PIB europeu. La part més gran d’aquest pressupost –un terç– va a la PAC. Sembla desproporcionat, però recordeu que només per aquest sector la despesa pública europea s’ha situat principalment al nivell europeu. Per altra banda, sorgeixen nous projectes o necessitats –com les de defensa a Ucraïna– que fora bo impulsar a aquest nivell. Però com finançar-los? Una temptació evident és obtenir-los de rebaixar els programes existents, i el més gran és la PAC. En conclusió: els pressupostos agraris estan permanentment amenaçats. Els pressupostos de la UE es confegeixen cada 7 anys. El vigent acaba el 2027. Els esdeveniments que estem vivint aquests dies tenen, no ho dubteu, un element de defensa dels recursos agraris que s’assignaran el 27 per al període 28-34. Seria millor opció augmentar el pressupost de la UE. És esquifit. Té un punt d’absurditat que Von der Leyen hagués d’aprofitar una epidèmia per crear un programa extraordinari, el Next Generation, finançat amb deute –i trencant així un altre tabú fiscal– que no s’adreça directament a l’epidèmia i la salut, sinó a dos programes ambiciosos que no sabia com finançar: el de la digitalització i el de la sostenibilitat. Tant de bo el dogma de l'1% es trenqui també aviat.
Una altra raó d’enorme transcendència per la qual la UE és també al centre del conflicte agrari són les regulacions en la utilització de fertilitzants i altres mesures orientades a limitar les emissions de CO₂. La preocupació del món agrari que això els pugui restar competitivitat davant d’importacions de productes menys regulats és vàlida i té una solució que ja està incorporada a la doctrina de la UE: la tarifa duanera ha de neutralitzar les diferències de costos causades per mesures mediambientals.
Però la reacció de Brussel·les no ha anat en aquesta direcció. Simplement, Von der Leyen ha entrat en pànic i ha capitulat. Això a mi em confirma que pel camí dels sacrificis autoimposats (via governs democràtics) no arribarem a les emissions zero netes de CO₂ l’any 2050. No aguantarem la insatisfacció que generen. Si hi arribem, el camí serà el de l’eficiència –consumir el mateix utilitzant menys energia– i el que ja hem aconseguit amb les renovables de vent i sol: avenços tecnològics que han fet el seu ús competitiu amb l’energia carbònica.
