Com la meva mare va fugir de Butxa

El 2014 la meva mare va haver d’abandonar casa seva a l'est d'Ucraïna.

No volia. Acabava de començar una feina nova com a mestra i li interessava molt continuar treballant. Però quan els separatistes van començar a fer la guerra a Donetsk amb el suport de Rússia, la situació va esdevenir insuportable. Un matí d'octubre va fer les maletes, va dir adeu i se’n va anar.

Quan em vaig reunir amb ella a Kíiv, prop del metro, vam estar una estona plorant desconsoladament. Li havien arruïnat la vida. Havia deixat enrere un pis on havia viscut tota la vida, els seus amics i la família. Jo tenia vint anys, era estudiant i una nouvinguda a la capital i, per tant, no podia mantenir-la econòmicament.

Amb el temps, però, va trobar feina i es va instal·lar en un lloc on mai hauríem imaginat que hi hauria atacs russos: Butxa, una ciutat petita i agradable als afores de Kíiv. Allà, juntament amb molts altres ucraïnesos orientals que havien fugit del conflicte, a poc a poc va anar refent la seva vida. La guerra a l'est continuava, però si més no ella estava fora de perill.

O això ens pensàvem fins que la invasió a gran escala d'Ucraïna per Rússia va tirar per terra les nostres esperances de seguretat. També em va agafar per sorpresa: durant els mesos de concentració de les tropes russes, jo ja era conscient que l'est corria un greu risc d'agressió. De tota manera, donava per fet que tot plegat no aniria més enllà. Però Vladímir Putin va llançar una guerra brutal contra tot el país, i de sobte la meva mare, que era a Butxa, tornava a estar en perill. Una vegada més va haver de fugir.

El cas de la meva mare, lluny de ser excepcional, és força il·lustratiu. Donetsk i Butxa, les dues ciutats d’on s’ha vist expulsada, són un símbol de la implacable destrucció que Rússia ha desfermat a Ucraïna. A Donetsk les forces pro-russes torturaven civils detinguts. A Butxa, com el món ha descobert escandalitzat, l'exèrcit rus ha matat civils i ha comès atrocitats horribles. A tot arreu, ciutadans ucraïnesos normals i corrents com la meva mare s'han esforçat per fer la seva vida: anar a treballar, atendre els éssers estimats; viure, senzillament. Però Rússia els ho ha impedit.

Des que va començar el conflicte a Donetsk, ara fa vuit anys, la meva família no ha tingut gaires motius de queixa. Sí, ens havien separat, però tots estàvem vius. I això no és poca cosa tenint en compte que el conflicte s'ha cobrat més de 14.000 vides. El meu pare, electricista, reparava xarxes elèctriques: en una ciutat contínuament bombardejada com Donetsk no parava de treballar. La meva tia hi va fundar una família pròpia, negant-se obstinadament a deixar que el conflicte li condicionés la vida. Els he trobat a faltar en tot moment –jo estava inclosa a la llista negra de Donetsk pel meu treball informatiu i no he pogut visitar la casa on vaig viure la meva infància–, però m’animava l'esperança, compartida per tothom, que l’enfrontament s’acabaria una hora o altra.

Però aquells somnis llunyans es van esvair el 21 de febrer, quan Putin va reconèixer la independència de Donetsk i Lugansk, on els separatistes havien autoproclamat les seves repúbliques. Vaig quedar desfeta. En el seu discurs reivindicava, de fet, la totalitat de la regió del Donbass, una zona tres vegades més gran que la que ja controlaven les tropes pro-russes. Equivalia a donar llum verda per avançar i apoderar-se de la resta de la regió.

Per a la meva família va ser una catàstrofe. De sobte, el meu pare corria el risc que el cridessin a files per lluitar contra els seus compatriotes ucraïnesos. A la meva tia també la podien fer marxar de casa, però cap a Rússia, no cap a Ucraïna. Es van reforçar les anomenades missions d'evacuació que transportaven ucraïnesos de l'est a Rússia amb el pretext d'atacs imminents per part del govern de Zelenski.

Les explosions a Kíiv al cap de tres dies van anunciar l'inici d'una invasió a gran escala. Era com un déjà-vu. La meva mare i jo ja ho havíem viscut vuit anys abans. Vam tenir exactament les mateixes converses: aleshores li vaig demanar que se n’anés de Donetsk i ella s’hi va negar. Volia quedar-se a casa. Ara li demanava que se n’anés de Butxa, però no ho va fer. No volia ser una desplaçada per segona vegada.

Quan finalment la vaig convèncer que se n’anés, ja era massa tard: les tropes russes s'havien apoderat de Butxa. Van començar a circular les primeres informacions sobre la població local massacrada per soldats russos; no podia deixar d'imaginar-me la meva mare com la víctima següent. Veia fotografies de llocs on havia estat amb ella –com un centre comercial prop del seu pis– que ara estaven en ruïnes. Li vaig dir que, si podia, no abandonés el soterrani del seu edifici, però no em va fer cas. No va deixar de sortir fins que es va trobar enmig d’un fort bombardeig mentre comprava queviures. Sempre ha sigut tossuda.

Els deu dies següents els va passar en aquell soterrani. No hi havia electricitat ni calefacció, i s'estava quedant sense menjar ni aigua. Era esgarrifós: l'artilleria disparava sense parar mentre els tancs russos s’aturaven al costat del seu edifici. Quan un veí seu va intentar fer-ne una foto, li van disparar; per sort, ha sobreviscut, però el seu pis ha acabat en ruïnes. Poc després uns soldats russos van visitar l'edifici: van inspeccionar els pisos dels veïns, van controlar els passaports i es van endur les targetes SIM dels mòbils. (La meva mare, en un rampell d'astúcia, els en va donar una que no servia per res per poder mantenir-se en contacte amb mi).

Va ser una experiència terrible, intolerable. La meva mare, famèlica, esgotada i espantada, va acceptar per fi que se n’havia d’anar. Dos dies després, el 10 de març, va aconseguir escapar-se per un corredor humanitari fins a Kíiv. Quan em vaig reunir amb ella estava en estat de xoc. La vaig tapar amb tots els edredons i mantes que tenia i la vaig ficar al llit. Però de nit la vaig sentir gemegar. Quan li vaig preguntar en què somiava, em va contestar que els russos la torturaven. Era el símptoma d'un trauma que li durarà molt de temps.

L'endemà la vaig fer pujar a un tren per enviar-la a un lloc segur. Ara és a l'oest d'Ucraïna amb uns familiars, torna a ser una desplaçada interna. Ha perdut la feina i la casa dues vegades. Tot i així, té la sort d'estar viva, a diferència dels centenars de veïns seus enterrats a les fosses comunes de Butxa, que s’han de sumar als com a mínim 1.964 civils més assassinats per les forces russes.

Butxa o, més ben dit, el que en queda ara és lliure. Les tropes russes es van retirar dels voltants de Kíiv el 6 d'abril. La guerra, que va començar a l'est fa vuit anys, torna al Donbass per al seu moment culminant. Vista la brutalitat de Rússia –que ara inclou el possible ús d'armes químiques en una Mariúpol assetjada–, segurament serà un enfrontament terrible.

Per als ucraïnesos serà el pròxim episodi esfereïdor. Però el país, com la meva família, es manté ferm. A l’est o a l’oest, desplaçats o no, els ucraïnesos han actuat amb valor i capacitat de resistència. Tant se val el que ens faci Rússia: no deixarem que ens derrotin.

Copyright The New York Times