El compactador d'escombraries
Van aterrar en un espai fosc, humit i ple de deixalles: el compactador d’escombraries. L’aigua bruta cobria el terra i l’aire feia pudor de metall rovellat. Trossos d’andròmines, circuits trencats, restes orgàniques... Allà acabaven les coses oblidades per l’Imperi. I potser també les persones. Amb un soroll sec i mecànic, una de les parets del compartiment es va començar a moure inexorablement. Després l’altra. El compactador s’activava. Les parets començaven a ajuntar-se. No hi havia sortida. La sala es convertiria en una tomba de metall.
Potser algun lector ha recordat també aquesta setmana La guerra de les galàxies i el compactador d’escombraries que amenaça els protagonistes, Chewbacca inclòs. El cas és que la situació política a Madrid és avui una d’aquelles pel·lícules en les quals els personatges queden atrapats en una sala amb parets que es mouen amenaçant inexorablement d’esclafar-los.
Fins dijous passat cinc fronts judicials afectaven directament o indirectament l’entorn del president Sánchez: tres de vinculats a sospites de corrupció, un a un conflicte d’interessos familiar i un altre a una investigació institucional relacionada amb el fiscal general de l’Estat. La tempesta judicial i política era complexa, però semblava gestionable, fins que va sortir a la llum que Santos Cerdán, un home de la seva completa confiança i secretari d’organització del PSOE, hauria cobrat amb l’exministre Ábalos i l’aconseguidor Koldo García a canvi de la licitació d'obra pública. Si el document de la investigació de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil ja és demolidor, s'ha anat complementant amb uns àudios berlanguians que deixen poc espai a la imaginació o al dubte. Repartiment de sobres, desconfiances mútues, constructores que els agraeixen els serveis prestats per facilitar contractes d’obra pública, tria sexual per al cap de setmana... Un espectacle poc compatible amb el discurs regenerador sanchista i amb tants fils per estirar que no es pot descartar el finançament irregular del partit i que s’hagin de reobrir vies com la de Veneçuela. Als àudios es parla de comissions milionàries a través d’una petroliera veneçolana intermediada per l’empresari Víctor de Aldama. Una oferta feta a Ábalos via Koldo a canvi d’una gestió de Sánchez amb Juan Guaidó que reportaria mig milió al mes durant tres anys. Recordem que Ábalos es va reunir amb la vicepresidenta veneçolana, Delcy Rodríguez, a l’aeroport de Barajas i que l'UCO va sostenir que el motiu del viatge era l’entrega de 104 lingots d’or, amb un valor de 68,5 milions de dòlars, negociats amb l’empresari Victor de Aldama.
El gran problema dels socialistes és que avui tot està en qüestió. La credibilitat s’ha ensorrat i Pedro Sánchez s’ha quedat sense el relat fundacional de lluita contra la corrupció del PP i amb el partit desconcertat i desmoralitzat, en plena tempesta pel processament del fiscal general de l'Estat i amb un calendari judicial que portarà a judici el seu germà, quan s’està instruint un cas contra la seva dona i està a punt de veure els seus col·laboradors directes declarar al Tribunal Suprem.
Sánchez té molt difícil no ser engolit pel fang que tant havia denunciat. Quan el 2018 va pujar a la tribuna del Congrés i va prometre netejar les institucions contaminades per la Gürtel, pels sobresous i pels silencis còmplices, la moció de censura a Rajoy no era només una operació aritmètica: era una operació simbòlica. El PSOE es presentava com el garant d’una nova ètica pública i el cas Cerdán és un cop directe al cor del sanchisme, perquè Santos Cerdán era l’arquitecte orgànic del poder, la baula entre Ferraz i la Moncloa. L’home encarregat de les relacions delicades, incloent-hi Carles Puigdemont.
La sensació de vertigen és palpable entre els socialistes, i necessitaran una reflexió política col·lectiva que faci canvis reals dins d’un partit amb la vella guàrdia felipista rancuniosa i crescuda, i sense un relleu natural a Sánchez.
Mentrestant el PP es frega les mans, però res més. La impotència de Feijóo és que no pot dialogar amb ningú altre que no sigui Vox i, per tant, no s’atreveix a presentar una moció de censura. Una via creativa podria ser la moció per anar a eleccions, però això li exigiria capacitat de diàleg. El PP té pressa per fer caure Sánchez perquè continua arrossegant estructures corruptes com la Gürtel, la Púnica o l’operació Kitchen, amb condemnes fermes, un partit sentenciat i un president del govern destituït. El calendari judicial indica que el maig del 2026 arribarà a judici l’escandalós cas Kitchen.
Com que la política és una qüestió aritmètica, Sánchez només podrà sobreviure si presenta una qüestió de confiança. Si els socis la voten, guanyarà oxigen. Si no la voten, els socialistes podran anar a eleccions agònicament. Si no fa res, les parets l’aixafaran, i cada cop les té més a prop.
Pel que fa a l’opinió pública, quan la societat acaba creient que “tots som iguals”, el perill no és només la desafecció, sinó el populisme que se n'alimenta. Veurem si algú és capaç d’aturar l’asfíxia dins del compactador d'escombraries.