La peixatera em pregunta si vull res més i quan li dic que no, que no vull res més, sospira, mira al cel, i diu: “Ai... Que malament que està tot, oi, nena?” Ja entenc què vol dir. Vol dir que en altres èpoques, quan una peixatera preguntava a la clienta si volia res més, la clienta sempre deia que sí, va, que sí. I acabava comprant (ho diré amb les seves paraules) “alguna cosa de capritxet”. Quatre gambes, un grapadet de cloïsses... Ara, no. Ara qui va a la peixateria busca el peix d’oferta i en demana els dos talls justos per als nens. Quants peixos boníssims estem descobrint ara, que no havíem tastat mai abans de la crisi, només perquè tenien moltes espines... Mai deixaré d’anar a aquesta peixateria, que consti, perquè és un dels dos únics llocs del món on sé que sempre em diran “nena”. L’altre és el tàlem nupcial.
La dona em regala uns caps de rap (“perquè així faràs una sopa”) i em diu que aquests dies hauria d’aprofitar per comprar marisc, que la setmana que ve estarà impossible de preu. “Les gambes aniran més cares que per Nadal, eh?”, m’avisa. Li pregunto per què. Quina festa és? Què passa amb el marisc? I somriu, amb una certa alegria: “El Mobile World Congres, nena! Es pronuncia així? Allò de la telefonia”. Es veu que li han dit, li han assegurat que quan hi hagi el congrés de mòbils (aquest congrés que ha de salvar els taxistes, els teatres, els meublés, els clubs d’intercanvi de parelles i els proxenetes del carrer de les Tàpies) els restaurants compraran molt marisc, perquè figura que aquests guiris vénen aquí amb aquesta dèria. O sigui que, com que els restaurants en compraran molt, de marisc, pujarà tant i tant de preu. “A ells, rai -diu la dona-, que no els ve d’aquí”. I sospira de nou, mig escandalitzada, mig esperançada.