Ara ha fet un any que va morir la Victòria Molins, Viqui per als amics, monja teresiana, una dona de caràcter resolt i alegre, cabdal en la creació de l’hospital de campanya de la parròquia de Santa Anna, a Barcelona. La missa de 12 que ahir la va recordar va ser un d’aquells actes senzills i carregats de veritat de què se surt refet. Ajuntar-se amb persones de bona voluntat i compartir-hi preocupacions i esperances és balsàmic per a l’ànim i restaurador de forces per no llançar el barret al foc, tal com està el món, amb tanta gent que pateix i tants malànimes que fan patir.
Mentrestant, del Brasil arriba L’agent secret, nominada a l’Oscar a la millor pel·lícula, que parla d’una violència que coneixem bé a Catalunya, la de la coerció, persecució, amenaça, mort civil i, finalment, mort real, de les dictadures militars i de les resistències de l’oligarquia a la democràcia i a la millora de les condicions socials de la gent aixafada pel sistema i compensada amb Carnavals.
Vam sortir d’aquell túnel però estem entrant en un altre. Ara, aquesta violència ja no és de bandes parapolicials sinó que s’està exercint a escala global contra tots nosaltres. A alguns els està tocant de molt a prop i a nosaltres una mica més de lluny, de moment. És una violència contra la humanitat, explicada, això sí, com una “redefinició de les regles de joc” o “canvi d’ordre mundial”, en què l’alternança democràtica de governs, el respecte a l’estat de dret i als drets humans són una nosa prescindible i ara resulta que cal rearmar-se amb els diners que hauríem de destinar a l’educació, la salut o la cultura.
La història ens ensenya que la violència té força per atropellar-ho tot, però sabem per la vida que no pot matar-ho tot, perquè encara són majoria els que distingeixen el bé del mal. I fan el bé.
