Revisió del pintor Joan Llimona (1996)

De l’article del crític, advocat, professor i assagista Enric Jardí i Casany (Barcelona, 1924 - 1998) a Serra d’Or (IV-1996). Avui s’escau el centenari de la mort del pintor Joan Llimona i Bruguera (Barcelona, 1860 - 1926). Va ser un artista reconegut pel conreu d’un realisme de caires místics en el marc del modernisme català. Imatge: oli sobre tela Tornant del tros, del 1896 (Museu Nacional d’Art de Catalunya).

Al llarg del mes de gener d’enguany [1996], els barcelonins han pogut contemplar al pis alt de l’edifici de la Pia Almoina, a la plaça de la Catedral, sis pintures a l’oli que Joan Llimona feu per al baldaquí de l’altar major de l’església de Santa Maria de Ripoll, concebut per l’arquitecte Joan Rubió i Bellver i destrossat per la revolució del 36. Les pintures foren guardades a l’Arxiu-Museu d’aquella població i ara han estat eficaçment restaurades. Amb l’obra suara exposada, que fou mostrada a la Sala Parés l’any 1912 abans d’ésser col·locada al monestir “bressol de Catalunya” que feu restaurar el bisbe Morgades, Llimona donà un prova més de les seves grans facultats posades al servei d’unes conviccions religioses molt arrelades, originades per la influència del seu metge de capçalera durant el procés de recuperació d’una greu malaltia en retornar de Roma. Llimona havia passat uns anys a la capital italiana per perfeccionar-se en la pintura, però especialment per tenir cura del seu germà Josep, quatre anys més jove que ell, i que el 1880 havia obtingut una borsa d’estudis en l’especialitat d’escultor. La sincera religiositat el portà a la fundació, el 1893, amb el seu germà i amb Alexandre de Riquer i Dionís Baixeras, entre altres, del Cercle Artístic de Sant Lluc, un gremi d’artistes d’explícita confessionalitat com a rèplica a l’indiferentisme o a la frivolitat de la majoria dels socis de l’entitat successora del Centro de Acuarelistas. Joan Llimona presidí el Cercle des de la constitució fins al 1896, i en els períodes 1908-1910 i 1914-1916. També ostentà la presidència del Foment de la Pietat Catalana, agrupació de propaganda catòlica que igualment afavorí amb un bon nombre de dibuixos per a estampes i devocionaris. Pintà la cúpula del cambril del monestir de Montserrat (1896), la capella de l’església de les germanetes dels pobres de Vic (1902), la semi cúpula del temple de les carmelites de la caritat anomenades d’El Escorial, també a la capital de la Plana (1904), a més d’altres obres menors [...].

No podem oblidar la producció “profana” de Joan Llimona, o, si es vol dir d’altra manera, no explícitament religiosa: figures femenines situades en la intimitat de la casa o emmarcades en tendres paisatges de la Costa Brava, dels encontorns de Banyoles o d’Olot, copsades amb un indiscutible realisme encara que l’artista reeixí a infondre en les actituds o expressions dels seus models una nota de tendresa com una aurèola d’espiritualitat. És paradigmàtica de l’obra no-religiosa de Llimona la seva composició Tornant del tros, justament distingida amb una primera medalla a l’Exposició General de Belles Arts de Barcelona del 1896: un vell camperol que, acabada la dura jornada de treball, torna a casa flanquejat per un home i una dona, encara joves, d’aspecte sa i esguard endolcit. [...]