Maria Arnal: "La mort de la meva cosina és la primera ferida del meu cor"

BarcelonaLa promesa era ben explícita en els concerts que va fer l'any passat per presentar les cançons que han acabat al disc Ama (Atlantic Records, 2026). Maria Arnal (Badalona, 1987) tenia entre les mans un material extraordinari per engegar una nova etapa un cop tancada la societat amb el guitarrista Marcel Bagés. Tot plegat també és fruit d'investigacions escèniques diverses amb la companyia de dansa La Veronal (La mort i la primavera al TNC i la banda sonora de la pel·lícula Polvo serán, de Carlos Marques-Marcet, totes dues amb la mort com a eix) i una feina de llarg recorregut amb la intel·ligència artificial aplicada a la seva veu (que va néixer arran de la fascinant col·laboració amb Holly Herndon al Sónar del 2021). També hi ressona l'admiració per la sonoritat de l'orgue i l'entusiasme per la polifonia profana dels madrigals, a més de l'amor per les músiques populars tradicionals. I amb aquest embolcall musical hi projecta un d'aquells jardins prohibits de la memòria: la mort de la seva cosina a conseqüència de la sida, una història familiar plena de silencis i contemporània del que explica Carla Simón a les pel·lícules Estiu 1993 (2017) i Romería (2025). La càrrega conceptual és contundent, però l'encert de Maria Arnal és transmetre-la amb lleugeresa i sensualitat poètica i musical, perquè sovint la millor avantguarda és la que no ho sembla.

Per què a la teva generació, que és també la de Carla Simón, us interessa tant expressar artísticament l’impacte que va tenir la sida?

— Crec que som una generació que vam viure aquell silenci, però no el vam entendre perquè érem nenes. Perpetues un silenci molt incòmode que fa que la ferida sigui menys sana. Tampoc entenies la malaltia ni l'estigma. Ara, des de les nostres visions artístiques, podem parlar-ne, trobar paraules i imatges que sanen una miqueta aquell silenci que en aquell moment no es podia dir. Per això el disc comença amb un vers de Safo: "El que et quedi per dir quedarà per plorar". La llàgrima és un alliberament, perquè no només plorem de pena.

En el teu cas la ferida és la mort de la teva cosina quan ella tenia 15 anys i tu 13.

— Volia que aquesta nova etapa fos molt diferent. Volia sentir-la molt meva, i per això vaig decidir agafar-me a una força que sentís molt pròpia. I la mort de la meva cosina és la primera ferida del meu cor. Jo tenia 13 anys i per això en el disc hi ha tretze cançons. Ella va morir de sida [va contraure el virus per la llet materna], igual que els meus dos tiets, que van agafar el VIH als anys noranta. No vaig saber que ella havia mort a causa de la sida fins anys més tard, i tampoc sabia si ho podia explicar. Hi havia un silenci familiar i social. Ara es tractava de posar nom a aquesta ferida.

Parles d'alliberament. També artístic?

— Sí, en aquest sentit també hi ha un alliberament: això és el que soc i no m'amago darrere de res, ni darrere de grans proclames, ni de grans conceptes ni de grans històries. És una música que he fet des del cor, dedicada a la primera ferida, però també amb tot el que he après en aquests anys i totes les coses que m'han fet sentir viva i reenamorar-me d'aquest ofici. Jo em continuo considerant cantautora, tot i que sento que he sofisticat una miqueta tant la veu com la producció musical amb la investigació de la tecnologia de la IA.

És Maria Arnal i només Maria Arnal?

— Després de treballar tant de temps amb el Marcel [Bagés], sentia que m'havia com acomodat a fer una part de la feina, i ara volia fer la feina sencera, a 360 graus. I com seria aquesta Maria? Com compondré? Vaig decidir que volia fer-ho de maneres que no fossin les que havia fet. Per exemple, gairebé totes les cançons les he fet des de la música, és a dir, des de la veu com a instrument, no com a portadora de text; molt anticantautora, si vols. I les lletres les he enllestit al final. N'hi ha algunes que no, com Que me quiten, que la primera vegada que vaig cantar la melodia sobre els acords ja hi havia el vers "Que me quiten lo que tengo". Aquest disc és tal com soc ara, fet amb una maduresa que m'ajuda a sostenir aquesta vulnerabilitat de dir "això és el que soc ara, i si us agrada guai, i si no, doncs no passa res". Però és un disc que he fet sobretot per a mi.

¿I com ha evolucionat el projecte des que el vas presentar en directe a festivals com el Sónar i el Mercat de Música Viva de Vic?

— Ha evolucionat bastant. En aquells concerts de l'any passat no hi volia incloure cap cançó del repertori antic, perquè tindré temps aquest any d'incloure'n alguna, com Tú que vienes a rondarme, Meteorit o La virgen roja. Volia ocupar tot el temps dels concerts amb el material nou per veure també com hi connectava la gent i com em sentia jo. Una frustració que tenia, sobretot amb el disc Clamor (2021), és que vam publicar les cançons sense que haguessin passat per l'escenari, pràcticament. M'agrada estar canviant les coses sempre, i de cop i volta em vaig trobar amb unes cançons que ja estaven tancades abans de madurar en directe. A més a més, com que no volia fer les coses com les havia fet abans, era inevitable comparar els processos i volia poder tenir l'escenari com a últim espai de composició abans de tancar les cançons. I el mateix amb el repertori final del disc, que m'ha costat moltíssim decidir quines es quedaven fora.

De fet, hi ha cançons com Esquinitas, que té fusta de hit, Espejo i Lunar que vas interpretar en els concerts del 2025 i que no hi són, en el disc.

— Són cançons que formen part d'aquesta etapa de creació, però que sentia que en el disc no hi tenien un lloc. Són cançons fetes per al directe i per connectar amb el públic dins del viatge de l'espectacle, que no és necessàriament el mateix viatge que el del disc. Per a mi va ser una revelació molt desagradable quan vaig adonar-me que en el disc no em servia tota la feina que havia fet d'avançar en les cançons cap a l'espectacle. Les cançons tenien un lloc tan còmode en directe, i els concerts estaven funcionant tan guai, que, als treure'ls tot l'espectacle del voltant, n'hi havia que no m'entraven en el viatge del disc, que és un viatge més introspectiu. Per tant, l'arc emocional del disc tenia sentit que fos la síntesi del que considerava que era millor en conjunt. I aquestes no hi van entrar.

I no has pensat a fer una edició en vinil que reculli les cançons que has deixat fora?

— Tenia clar que no volia fer un disc llarg. No volia fer un disc de 25 cançons. Per a mi és com un primer disc, i tampoc volia embafar. Soc una artista d'escenari. He picat pedra en mil escenaris diferents. L'altre dia pensava en unes festes majors de Madrid, que vam cantar a sobre d'un camió, amb els xurros allà i tot. L'escenari és el meu primer lloc. I volia començar aquesta etapa des d'allà. Estic contenta d'haver-ho fet així, perquè en aquests concerts he rebut molta informació de com el públic entra en les cançons o no hi entra, quines funcionen molt bé en directe i quines no tant. Fa tres anys, si m'haguessis dit que seria aquí, crec que m'hauria costat de creure, perquè estava molt esgotada i em sentia creativament molt fluixa. Sentia que necessitava fer un canvi heavy. I ara estic contenta d'haver-lo fet. És el meu èxit personal, poder dir: "Ho he aconseguit!".

¿Carta és la cançó que millor sintetitza el disc, tant musicalment, pel tractament polifònic de la teva veu i la percussió, com pel que explica la lletra?

— La meva cosina va deixar una carta que no li vaig respondre mai, perquè, esclar, ja no hi era... Però amb la seva mort sempre m'hi he relacionat d'una manera com si tingués molta presència. La tinc superpresent. I és això que m'interessava molt en el disc aquesta idea d'una presència física que no té cos. Ho treballo amb les veus sintètiques, que són les meves veus sense el meu cos. Els orgues, l'instrument que intenta imitar la veu humana des del misteri, també són molt importants en aquest disc. La veu sintètica em connecta amb tot allò que no sabem, amb aquell misteri, però també volia que les cançons poguessin ser lleugeres i juganeres. En aquest disc no volia triar una Maria, volia que hi fossin totes. Volia ser Madrigal, volia ser polifònica.

La cançó Madrigal té aquest caràcter juganer i profund alhora.

— És una cançó que m'encanta. El madrigal és una polifonia típica del Renaixement, quan la polifonia deixa de ser una manera de comunicar-se amb Déu i es comença a desenvolupar la idea d'interioritat i exterioritat, el món a dins, el món a fora, i aquesta idea de veu interior que no és Déu, sinó que és un mateix. A la cançó tenim una noia que està escoltant música pel carrer i se sent increïble. No saps què ha passat a la nit, però s'ho ha passat de conya i desprèn una sensualitat d'allò més natural. I hi ha una referència a Ausiàs March a la lletra, que és una mescla raríssima, però que per a mi té com molt de sentit, és natural.

És natural que Madrigal sigui en català?

— Sí, jo crec que sí, totalment. Des del principi era en català, aquesta. El que passa és que al principi volia que hi hagués alguna cançó que no tingués lletra, que només fos vocalització. I amb aquesta vaig tenir un dels moments de crisi del disc, perquè sense lletra no m'entrava en el viatge del disc. En directe podia sostenir-la, però en el disc m'he d'agafar a la lletra, no puc no tenir-la. Però la imatge la tenia des del principi: una noia caminant pel carrer amb els auriculars i sentint-se ama del carrer. Madrigal la connecto amb Meua [la versió de cançó de bressol valenciana La meua xiqueta és l'ama], que diu: "La meua xiqueta és l'ama del corral i del carrer".

I Tic-tac, que és la cançó amb un esperit més rave, amb què la connectes?

— La integro en el disc amb el so dels orgues i amb una electrònica més gruixuda, tot i que també té elements vocals més eteris. Conceptualment, parla de la mort com un estadi d'alguna cosa més gran. És la més budista, per dir-ho d'alguna manera. No hem estat juntes en aquesta vida, però sempre ho estarem en les que viurem, més o menys. També hi ha una mica de nostàlgia: com seria tornar-te a conèixer, un altre primer cop? Un tornar enrere que és tornar endavant en una nova vida.

Els qui no creiem en Déu tenim la memòria per recordar els que ja hi són i confiem que la transcendència sigui el record que tindran altres de nosaltres.

— Exacte. Quan va morir la meva cosina, vaig tenir una crisi gegant. Abans que morís, havíem anat molt a l'església, la meva família. Sempre em recordo resant i demanant: "Que es posi bé, que es posi bé". I quan va morir va ser com "a la merda Déu".

Quina va ser la primera cançó del disc que vas compondre?

— Ama, que té una percussió feta amb una escala metàl·lica. Moltes de les coses que hi ha en les percussions del disc són espais de comunicació. Per exemple, amb una escala vas d'un lloc a un altre. A Pellizco hi ha moltes portes. I a Si te asomas, finestres.

En el títol del disc, Ama, jugues amb la polisèmia de la paraula en castellà, oi?

— Totalment, sí. Ara em sento ama de la meva veu tal com la vull tenir. Soc jo qui decideixo com cantar, com dir. També em sento ama de la visió artística: puc explicar aquesta història que m'han explicat des del silenci amb la meva sensibilitat i triant jo les paraules des de l'imperatiu d'estimar, des de la força de l'amor, que és el que em connecta tant amb alguna cosa que és molt de la meva essència, que és aquesta mort, aquesta persona que m'acompanya sempre, que no té cos però que està present sempre.

També hi ha una Maria Arnal amb ràbia. La de Que me quiten, que desplega versos sobre violència i estigmatització: "Que me tiren sus cuchillos, / que me priven de mi voz. / Que me quemen en la hoguera, /que me claven en la cruz. / Que me impongan un destino...".

— És una cançó que no hauria pogut escriure fa deu anys. L'havia d'escriure ara mateix, amb aquesta edat, per totes les coses que he viscut i que ara soc més conscient de com funcionen. Abans no tenia aquesta maduresa com a dona. Ara sí que ho puc cantar, perquè he viscut moltes d'aquestes coses que dic. O les he entès des d'aquesta perspectiva molt més feminista sobre què és el cos d'una dona; com a dona, simplement pel fet de ser dona en la vida quotidiana, però també ser el cos d'una dona en un projecte en què tu ets la líder, i en un context d'indústria musical. Hi faig una enumeració dels martiris psicològics, emocionals i físics que el cos de la dona ha rebut durant segles i segles de patriarcat, però sense que soni pamfletari. No vull literalitat, vull poesia, però veritat.